Entenem el benestar digital com la capacitat de fer un ús de les tecnologies que sigui equilibrat, saludable i beneficiós individualment i col·lectivament. Això ens exigeix estar més informats dels riscos, marcar límits d’exposició tecnològica, guanyar (auto) consciència de les nostres necessitats i dedicar més temps als usos digitals d’alta qualitat.
Fa pocs anys, la nostra relació amb les tecnologies digitals era més discontínua i planificada. Actualment, tenim la sensació d’estar constantment connectats, i gairebé amb l’obligació d’estar sempre disponibles. Ara bé, està clar que aquestes solucions digitals també ens ajuden a estar més informats, faciliten moltes tasques i que difícilment voldríem tornar enrere i renunciar a elles. Per tant, vivim en una certa relació tensa d’amor-odi, que potser encara no sabem com gestionar.
Cada cop hi ha més recerca que indica efectes negatius d’un ús excessiu de les tecnologies digitals, més enllà de les pantalles: en la salut física, mental i social, trastorns del son, fatiga ocular, mal d’esquena o depressió. Aquestes potencials problemàtiques són prou rellevants per a reivindicar la necessitat de més recerca i orientacions a la ciutadania en general, i als educadors en particular. Ara bé, adoptar posicionaments tecno-fòbics també pot ser un parany, ja que només experimentant des de la convivència quotidiana amb les tecnologies podrem construir un bon criteri d’usos i valors.
Tot just estem arrencant un camí de digitalització que encara no podem imaginar. I en aquests reptes els espais educatius i comunitaris tindran un rol definitiu per a esmorteir els riscos i no deixar ningú enrere.
Per què això és important
per a l’educació?
Tot i que encara hi ha molta recerca a fer, podem afirmar que un ús pedagògicament ric i responsable de les eines digitals pot millorar els resultats educatius. També la motivació i expectatives d’aprenentatge de l’alumnat. Ara, les aules i les llars s’estan omplint de dispositius. Però aquesta aposta per la digitalització educativa no s’està acompanyant amb la imprescindible orientació sobre els riscos i bons usos d’aquestes tecnologies. Un enfocament encara d’urgències, massa instrumental i instruccional, no deixa espais ni temps per a les reflexions i decisions informades de les comunitats educatives.
Si considerem que els espais educatius han de ser la punta de llança de la digitalització i la construcció de la ciutadania del s. XXI, també ho hauran de ser de les cures i benestar digital.
El tancament de la bretxa digital d’accés (imprescindible) no pot esdevenir, per manca de recursos i lideratge, una acceleració dels empobriments pedagògics i dels mals usos digitals.
L’espai digital està ple d’oportunitat per explorar, connectar i créixer. Però cada cop més veiem que també és un espai de desigualtats i riscos: pressions de grup, ciberassetjament, exposició pública, etc. No podem acomodar-nos imaginant que els nostres infants, adolescents i joves són nadius digitals i no ens necessiten. Els agents educatius tenim la responsabilitat d’acompanyar-los i estar preparats per fer-los costat, aportant criteri, orientacions i suport. El benestar digital no s’assoleix amb una xerrada puntual, és un camí d’empatia, confiança i aprenentatge, que hem de començar ja.
