L’exploratori va girar entorn de les potencialitats que podem aportar els valors makers, debatent sobre com haurien de ser les inversions en clau educativa i que estan omplint les aules. 

Abans de començar el diàleg, es van llençar preguntes clau relacionades amb la cultura maker: Què vol dir que la cultura maker aterri a les aules?, què vol dir que ens doni aprenentatges més vivencials en clau de competències?, com podem elevar les expectatives de l’alumnat, i fer-los sentir partícips en els processos de creació? Motiu pel qual ens debatem entre una dualitat: que la tecnologia hi sigui present, tot i que encara no s’estigui emprant de la millor manera possible per potenciar els aprenentatges. O bé fem una aturada en el camí per planificar, entendre com cal fer aquesta inversió en maquinari i crear un marc per fer-lo de manera correcta i òptima, per tal de garantir que la inclusió de maquinari a les aules va acompanyat d’un augment significatiu en els aprenentatges i que en garantim l’equitat en tots els sentits. En aquest cas, el diàleg es va centrar en com poder optimitzar aquests recursos que tenim a l’abast que realitzen un aterratge ràpid i amb poca planificació, però garantint que els aprenentatges arrelen, per tal que puguem assegurar la durada d’aquests projectes, instaurant de manera equitativa la repartició d’aquest maquinari.

Per iniciar, Santi Fu, cap del grup de recerca Future learning del Fab Lab Barcelona i professor al IAAC,  va explicar com els espais de fabricació digital han de ser uns espais que ens permetin treballar de manera transversal, equipats amb una tecnologia determinada, i que sobretot han de potenciar l’experiència d’aprenentatge. A més, ens recordava que en un món on tot està molt més connectat, la idea d’aprendre sols ja no té sentit. Aquestes tecnologies ens permeten aprendre de manera diferent: connectant, compartint, explicant tot allò que anem aprenent i sent molt més productius. I en el món de l’escola, ens va indicar que aquestes “ens permeten ser molt més partícips a l’hora de solucionar o involucrar-nos en problemàtiques reals.” Però no és només qüestió de docents i alumnat, sinó d’involucrar tota la comunitat educativa; de manera que l’aproximació ha de ser sistèmica, per tal de generar possibilitats i donar eines que permetin impactar l’entorn més enllà del que fins ara podíem.

Elena Vercher, mestra implicada en moviments d’innovació pedagògica a Catalunya (Scratch Educator Meetup Barcelona) i ambaixadora STEAM a Terres de l’Ebre, va emfatitzar la importància de la col·laboració. Com a docent, costa arribar a un centre, intentar col·laborar amb algú i treballar en equip per fer activitats transversals. Així, segons com tu plantegis l’aplicació d’una determinada tecnologia, l’experiència d’aprenentatge aportarà més o menys: no és el mateix simplement demanar fabricar amb una impressora 3D, que plantejar un repte per resoldre, dissenyar i crear amb les estudiants els prototips per fer front al repte. Seguidament, es va plantejar en quina mesura l’aposta d’aquesta inclusió d’espais makers a les aules realment acaba esdevenint una millora tant per docents, alumnat i els centres. Primer, Elena Verger feia esment el canvi de rol de l’alumnat com quelcom essencial: deixen de ser consumidors d’informació (extreta dels llibres de text o d’un vídeo) a ser creadors. A continuació, Santi apuntava un canvi d’actitud en l’alumnat, una major implicació, i el fet que es puguin sentir més realitzats. Tot això gràcies al fet de canviar metodologies aplicades a l’aula, d’una manera més transversal, més tàctil, i més experiencial. A més de la idea d’aprendre de la unió de les mans, el cor i el cap; Santi emfatitzava el tipus de cultura que es genera en aquests espais: la cultura de l’error, on no es té por a enfrontar-se a coses noves, on es comparteix.

Des d’una perspectiva més àmplia, Santi indicava que “Les aules maker són un espai que l’escola pot fer servir com a “frontissa” per obrir-se a la comunitat fora de l’escola.” Aquests espais poden esdevenir en espais molt híbrids, on es permet prototipar coses sense por, i on les metodologies emprades poden extrapolar-se després a les escoles. D’altra banda, no hem de perdre de vista que potser aquestes no són per tothom, i que es poden considerar una eina o un recurs més dins dels centres. 

Com no podia ser d’una altra manera, la pregunta estrella sobre l’avaluació havia d’estar present. Héctor llançava a l’aire una qüestió que pot amoïnar a tot docent: com avaluar tots aquests aprenentatges. Santi va compartir unes primeres temptatives a partir d’avaluacions inicials i finals de competències i coneixements, i altres eines menys sofisticades i costoses com l’observació o els mateixos prototips realitzats per l’alumnat. Per la seva banda, Elena també va mencionar l’observació directa des de l’heteroavaluació, i emfatitzà l’ús de les rúbriques implicant la coavaluació en grups de 3 alumnes.

Tant els canvis en l’avaluació com en les metodologies emprades incideixen també en el rol docent. Respecte al canvi d’aquest rol, Elena va explicitar que “per a què sigui més significatiu per als alumnes, el nostre rol hauria de ser més d’acompanyant, de guia, no tant de portador de coneixements.” A més d’aquest canvi de rol, Elena i Santi coincidien que les docents d’avui dia necessiten quelcom més per formar part d’aquestes aules maker: temps de qualitat i voluntat. Tanmateix, Santi apel·lava a l’energia i la reflexió sobre la pràctica, alhora que Elena posava l’èmfasi en què, per tal que perdin la por, els hi calen oportunitats de provar i testejar dins de l’escola. 

Seguidament, es va interpel·lar novament tots dos debatents sobre com aconseguir que la incorporació d’aquests tipus d’espais de fabricació digital a les aules no esdevinguin potenciadors de desigualtats, més encara de les que ja existeixen. Santi fermament apostava per la construcció d’uns espais públics, oberts i accessibles a tothom, com per exemple el FabLab de Terres de l’Ebre. Potser no tots els centres podran disposar d’espais d’aquest tipus, però sí se’ls pot oferir l’oportunitat d’accedir a aquests altres tipus d’espais makers fora de l’escola. També va mencionar l’equitat territorial, que Elena complementava amb el rol que alguns Centres de Recursos Pedagògics (CRP)ja estan adquirint com a facilitadors del maquinari amb què disposen. “No cal que cada centre tingui coses, però sí que tothom sàpiga on poden trobar els recursos.”

En finalitzar el diàleg, es van fer dos tallers paral·lels sobre experiències reals que fomenten la circularitat, com a exemples de pràctiques basades en la metodologia ‘aprendre fent’ (learning by doing), i que van més enllà de les eines dins i fora de les aules. Aquestes posen a l’infant al centre dels processos de creació on pot aportar solucions per tal de millorar el seu entorn.

En la primera experiència, Judith Boquera va posar sobre la taula els ingredients propis de la cultura maker en el seu taller Atreveix-te a personalitzar una impressora 3D per a imprimir amb biomaterials! En el transcurs del taller, Judith va convidar les persones participants a apujar-se les mànigues. Tenint en compte la diversitat d’etapes educatives de docents al taller, essencialment primària i secundària, va dividir el grup en dos. A partir d’aquí els va plantejar dos reptes diferents adaptats: una primera recepta amb patata i una segona amb la resina colofònia. Va aconseguir engrescar tothom en els diferents processos per tal de crear dos tipus diferents de biomaterials amb els quals després es pogués imprimir en la impressora 3D. A més, Judith va compartir que aquest tipus de metodologia implica múltiples disciplines diverses, fomentant així la transversalitat. D’altra banda, destacava la por i les barreres que tenen alguns docents a l’hora d’emprar aquesta tecnologia.

Al segon taller, de com impulsar la governança a l’aula recollint dades que impacten l’entorn escolar, impartit per David Prieto, les persones assistents van poder experimentar l’extracció de mesures en temps real on es busca la democratització del coneixement per tal de promoure la governança de dades entre l’alumnat. Gràcies a la placa electrònica que es va subministrar durant el taller, les docents van poder comprovar com recollir dades del seu entorn, aprendre a visualitzar-les i compartir globalment per tal de promoure, entre el seu alumnat, la curiositat per voler provocar canvis al seu entorn. “Puc demanar als meus estudiants que entrin una sol·licitud a l’ajuntament del seu municipi, si veuen que a la seva aula hi ha més soroll del recomanat, i així provocar canvis a la seva comunitat?”, va ser alguna de les qüestions que en David va compartir amb els assistents al llarg del taller, per tal de promoure aquesta governança entre l’alumnat.