Progressivament, els centres educatius disposaran d’eines que els permetran proposar activitats maker a l’alumnat. Ara bé, sabem que encara no estan a l’abast de tothom. I també, que disposar d’aquestes no garanteix una millor educació. Parlem de recursos com impressores 3D, talladores làser, extractors de fums o plaques electròniques. Molt interessants i amb un gran potencial pel que fa a l’enriquiment dels projectes educatius. Ara bé, serà imperatiu acompanyar aquestes inversions amb un suport sostingut en el temps als centres educatius per a una incorporació que sigui progressiva tecnològicament, coherent pedagògicament i contextualitzada socialment. Una aproximació massa accelerada, centrada en l’eina i en formacions instrumentals farà un mal favor als projectes educatius sense massa bagatge tecnològic o climes laborals fràgils.

Treballar i aprendre als entorns maker és emocionant. Sobretot al principi, quan cada eina i proposta és nova i rica. I especialment quant tangibilitzes els teus propis artefactes. Però aquesta excitació inicial pot acabant sent efímera, si els canvis metodològics i de valors que suposa aquest espai no impregnen el projecte educatiu de centre. Pot haver-hi fins i tot un “efecte rebot”, en el que es posa en dubte la necessitat d’implementar aquestes tecnologies. Per evitar això, cal posar les eines maker al servei dels objectius d’aprenentatge competencial que es proposa cada docent. I fer-ho a través de projectes significatius i reals, connectats amb la vida. Només així, disposar d’un espai maker serà una transformació educativa efectiva, desitjable i sostenible en el temps.

L’aprenentatge esdevé més significatiu quan fa partícips els estudiants en trobar solucions als reptes presents en el seu context. En aquest sentit, els espais de fabricació digital (fablabs) i la cultura maker són l’oportunitat idònia per generar xarxes de coneixement intercentres. I fins i tot intersectorials, des d’una mirada connectada 360. Entendre l’espai maker com un equipament comunitari no només és coherent amb la cultura oberta dels seus orígens, sinó que és una palanca de col·laboració, noves aliances i creixement del capital social del centre. Atraure talent, compromís i coneixement al centre és sempre una aposta segura. Per tant, expandir els horaris i obrir els serveis del fablab a la comunitat, serà estratègia excel·lent, especialment en entorns vulnerables i poc connectats.

Disposar d’un espai maker, amb eines de tinkering o fabricació digital, ofereix als centres una oportunitat excepcional per a treballar la creativitat, la col·laboració, la indagació i el pensament crític. També les habilitats socioemocionals que cada cop sabem són més importants per al bon desenvolupament i benestar d’infants, adolescents i joves. Però sovint avaluar els impactes en l’aprenentatge resulta complex. Calen noves eines d’avaluació formativa, continuada i d’esperit competencial que estiguin alineades amb les propostes educatives que volem gaudir amb els estudiants. Que no ho sapiguem mesurar, no vol dir que no estigui passant. En aquest àmbit caldrà invertir sostingudament en recerca, experimentació i formació docent.

L’ús de les eines de l’espai maker pot tenir externalitats negatives per al medi ambient. Un major ús d’energia elèctrica, impressió i malbaratament de materials plàstics, dificultats per a destriar i reciclar alguns materials, reposició de bateries, generació de fums o fins i tot embrutament d’aigües. La revolució maker també ha de ser una revolució verda. I l’alumnat i professorat els protagonistes d’aquestes. Els centres que incorporin espais maker hauran d’adoptar aquesta mirada i determinar uns objectius propis de sostenibilitat. I l’administració acompanyar-los en aquest camí complex. Una mirada des de la circularitat, permetrà repensar els espais maker com entorns promotors dels valors vinculats a la protecció del medi ambient i els ODS. I així, garantir que superem una visió tecnocèntrica de curt termini, per a dissenyar espais responsables i sostenibles a llarg termini.