Per a què ensenyem ciència i tecnologia? Com a professor de biologia aquest és un qüestionament que em faig des que vaig començar en la professió docent. No crec ser l’únic cas que, quan vaig iniciar les meves primeres classes, el currículum es comportava com una normativa inamovible i inqüestionable que havia de ser seguida al peu de la lletra per a no caure en les dificultats d’una vida imbuïda en la il·legalitat. 

Per tant, em vaig abocar a ensenyar el que es deia en el currículum; si diu fotosíntesi, doncs fotosíntesi, si diu immunologia, doncs immunologia. Estudiants, la fotosíntesi és … Després l’avaluació on la pregunta era: digues-me què és la fotosíntesi. En aquest sentit, no em sentia diferent d’un fonògraf que passava la seva agulla per les lletres del llibre i les transformava en paraules que havien de tatuar-se de manera indeleble en la ment dels estudiants.

Amb el temps em vaig adonar que, quan li preguntava novament als estudiants què és la fotosíntesi reps com a resposta: “la foto què?”. I és en aquest moment quan el sentit d’educar en ciències i tot allò que senties com a correcte s’esfuma. Apareix llavors el qüestionament: serveix ensenyar la fotosíntesi? Serveix educar en ciències?

A mesura que vaig avançar en la trajectòria com a docent, em vaig adonar que les classes gairebé mai són perfectes, li vaig perdre la por a la imperfecció i em vaig anar animant a provar mètodes i activitats diferents. Combinava idees, creava unes noves preguntes, construïa i creava altres maneres d’ensenyar. 

Aquest procés de maduració en la professió em va mostrar que, transmetre i repetir com un fonògraf, no sol ser la millor opció. Aquelles que queden en el record dels nostres estudiants i de nosaltres com a docents solen ser les activitats vivencials, on els estudiants imaginen, creen i treballen en equip.

Record una activitat simple, només necessitaven pulmó i paper, que consistia a descobrir a l’assassí d’una història. Els grups havien de dibuixar la solució i escriure el procediment mental que els va portar a la solució, seguint el mètode científic per a arribar a la resposta. Així aprenien que fins i tot les situacions quotidianes són com a baules d’una cadena, podent arribar a l’inici o final d’aquesta, si la segueixes adequadament.

Llavors, a poc a poc, vaig anar forjant un sentit d’ensenyar ciència que ja no es corresponia només amb seguir la definició de fotosíntesi des del currículum. Ara entenia que acostar-se a la comprensió de la meravella de la transformació de la matèria requeria un procés de descobriment, les primeres baules del qual eren: Com creixen les plantes? Què necessiten per a créixer? Què passa si no satisfan aquestes necessitats? 

Com va dir Lavosier “La matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma”. Aquest pensament permet inculcar la idea de la levitat de l’existència, permetent-nos estimular la imaginació, la possibilitat, la projecció, pavimentar el camí que ens porti a l’inassolible estat ideal. I la imaginació, en combinació amb la curiositat, pot portar-nos a projectar infinites possibilitats del progrés.

Però davant aquesta bella idea es presenta un problema i és que, en l’actualitat, el progrés de la ciència i la tecnologia va més ràpidament que l’enteniment que podem tenir d’ell. I un simple exemple d’això ho podem trobar amb relació a un element tan quotidià com el mòbil. Un gran nombre d’estudiants en tenen un, més o menys modern, però saben com funciona? Jo no sé com funciona, només soc un usuari. Llavors, salta a la vista el fet que la ciència avança amb passes de gegant, mentre moltes vegades l’escola, encara està intentant processar la idea de Lavosier, o el text de fotosíntesi.

Llavors, quin enteniment de la ciència volem promoure com a docents? Com fem més equitatiu el progrés? Pensar la resposta a aquestes preguntes és clau perquè actualment, en la majoria dels casos, els professors de ciència ensenyem A, els nens entenen B i el progrés es dirigeix cap a la C.

Una manera de recobrar el sentit de la professió d’alfabetització científica, d’impulsar el pensament científic, consisteix a comprendre la necessitat de participar activament en la societat com a persones crítiques amb consciència digital, les que es relaciona directament amb el pensament STEAM. Si aconseguim comprendre la direcció del progrés científic podrem indicar-los a les futures generacions que és el que la societat està fent, i així ajudar a forjar eines per al pensament crític i informat en l’era de la tecnologia.

Finalment, quan proposo dirigir-nos al pensament STEAM, em refereixo directament a dirigir el sentit de l’educació de les ciències cap a l’enfortiment de l’“aprendre fent”, on es comprengui que totes les àrees STEAM conflueixen en un mateix objectiu: generar pensament crític en l’era de la tecnologia. 

Ja no podem ensenyar fotosíntesi per fotosíntesi, ni Lavosier per Lavosier, sinó que hem de mirar el progrés des de la visió interconnectada entre la ciència i la societat. Necessitem superar el pensament que la ciència es fa repetint fórmules i començar a pensar la ciència com la materialització de la imaginació humana. 

Per a això, és important impulsar iniciatives que permetin als estudiants imaginar, crear i desenvolupar la seva curiositat, iniciatives com les d’Educación Maker o la xarxa d’Ateneus de Fabricació de Barcelona, el Fab Casa del Mig.

El futur requereix ciutadans amb pensament crític i coneixement del progrés científic-tecnològic actual, i, per tant, ciutadans amb una imaginació activa, com diu Carl Sagan “La manera de pensar científica és imaginativa i disciplinada al mateix temps. Aquesta és la base de l’èxit”. I aquesta és la meva idea de sentit de la ciència i tecnologia.