DM / David Marot (DM): El Fab Casa del Mig és un equipament que treballa per l’escletxa digital al Districte de Sants, que s’impulsa de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. El seu objectiu és acostar la tecnologia a diferents tipus de població: a la gent gran, al jovent, a les escoles i a perfils que no tenen tant accés a la tecnologia.

Abans fèiem això des del Punt Multimèdia, amb la informàtica, treballant eines com el Word; però ara, i des del 2016, ho fem a través de la fabricació digital. Fem, més o menys el mateix, però amb altres eines.

DM / Quan el Districte crea el projecte, el que es vol treballar és l’escletxa digital, per tant, els ordinadors tenien sentit. A partir d’aquí, i a posteriori, ens hem adonat que la tecnologia és un ganxo meravellós. Quan connectes et genera moltes coses i és molt fàcil estimular i motivar persones que, potser, no entrarien mai en aquest món. En realitat, la tecnologia és l’excusa per donar-nos altres valors que venen en paral·lel; perquè tot i que treballem la tecnologia, les màquines són excuses per treballar amb les persones, per ser referents, per educar-les en moltes altres coses més enllà de la tecnologia i els seus coneixements.

BENJAMÍ GÜIXÉNS (BG) / Una part molt interessant de la Casa del Mig és el fet de com tractem aquest espai: ho fem de manera molt semblant a com es tracten altres espais com són els centres cívics. Però nosaltres, en comptes d’acostar la cultura, acostem la tecnologia. I, una de les coses significatives que fem, és que aquesta aproximació, amb la metodologia que seguim, ajuda molt a la ciutadania a connectar-se a la tecnologia. És a dir, no és connectar la tecnologia com una cosa molt llunyana i per a gent molt intel·ligent: sinó que veuen que amb això poden fer d’una idea quelcom tangible; aquesta aproximació és el que fa especial i diferent aquest espai. I això és gràcies a l’equip de la Casa del Mig, que ho fa d’una manera fabulosa i ens diferencia d’altres espais que encara veuen la tecnologia com quelcom elitista.

DM / Voldria puntualitzar que, a més de portar la Casa del Mig, ara també hem entrat a l’EspluLab, a Esplugues, i també a la Fàbrica del Sol, que és un Ateneu de Barcelona. Són dos equipaments que s’estan impregnant molt de la filosofia que tenim a l’empresa. Aquestes dues licitacions les hem guanyat fa poc, però ja s’està treballant molt per acostar-ho a tothom d’una manera molt propera.

DM / Sí, ara n’hi ha menys, però som diferents empreses que els gestionem.

DM / Tot té els seus pros i els seus contres i s’han d’avaluar. Jo crec que té les parts que sí que ho fa, perquè especialment empodera. Quan tu fas un petit projecte, surt bé i funciona, l’autoestima que t’està generant moltes persones no la troben a altres àmbits. En canvi, amb la tecnologia és molt diferent: jo tinc un somni i el fabrico. I aquesta autoestima que dóna al jovent, a la gent gran o a infants no té preu. La fabricació t’empodera perquè passes a ser inventor o creador. Per una altra part, ens agradi o no, el món va cap aquí. El món va a què tu t’hagis de fabricar, hagis de conèixer la tecnologia, les ofertes de feina que vindran des d’aquí… per tant, la part emprenedora, la part de realització i la realitzadora laboralment, hauran de passar per aquí. Com més eines tecnològiques coneguis i amb més àmbits d’expertesa et defensis, serà més fàcil aquesta adaptació al nou món.

A més, la bretxa digital, tal com la coneixem ara, encara no està superada. Ens passa molt que ens ve jovent que, ara que treballen molt amb tauletes i mòbils, no saben descomprimir un zip. Perquè en utilitzar el mòbil no estàs trencant la barrera digital, ans al contrari. Estàs emprant noves habilitats que són tan fàcils, que estàs oblidant com fer servir un ordinador i fer servir el doble clic. Moltes persones ja no fan servir l’ordinador, perquè es pensen que la tecnologia és un mòbil. Però un mòbil és una barrera d’usabilitat tan forta que fa que no coneguis altres coses. Per tant, la fabricació digital també et permet veure com funcionen les coses per darrere. Un mòbil ens ha allunyat, potser, de la informàtica; mentre que la fabricació digital, ens acosta. 

També cal parlar de la part emprenedora, que és molt interessant. Que puguis crear la teva pròpia empresa fabricant això i que no necessitis ni depenguis d’altra gent, és molt potent. I la fabricació digital també et permet això.

I per últim, està la part més social, que és la comunitat. Els tallers dels dimecres (#DimecresFab¹) estan molt bé, perquè normalment la gent a la qual li agrada tot aquest món tira bastant sola amb el suport de Youtube o d’internet. Llavors pensen “per què he de sortir jo de casa i compartir espai amb altres persones?”.

Al final, el factor social i el fet de socialitzar-nos ens costa cada cop més. I s’ha de fer molt bé des d’aquí perquè s’enganxin i vulguin venir. Però és cert que hi ha molts perfils que ens costa; per exemple, els dimecres ve gent especialitzada, els i les adolescents venen amb diferents motivacions, però que vingui jovent d’entre 19 i 30 anys ens costa moltíssim. Potser s’hi animen els que els hi agrada tot això, però costa molt. Això sí, quan passa és meravellós. Quan fa eclosió aquesta comunitat no té preu, i quan s’ajuden, col·laboren entre ells i elles, i l’espai va tirant sol és fantàstic. Però per arribar aquí, això s’ha d’alimentar i dinamitzar molt, i des de l’empresa tenim molta experiència en fer-ho. En venir del món dels Centres Cívics, del barri, estem molt més acostumats a això que altres espais que els hi manca el vessant social.

BENJAMÍ GÜIXÉNS (BG) / És que el perfil que treballa en aquests espais pot acostar o allunyar. Quan entres aquí et trobes a l’Oriol, a la Belén o a molta altra gent que tenim, que ho tenen molt clar perquè seguim aquest enfocament de Centre Cívic, de caliu amb les persones. Nosaltres diem que, de la mateixa manera que als Centres Cívics es fa cultura de proximitat, al FabLab fem tecnologia de proximitat. I aquesta és l’essència de com nosaltres veiem aquests espais: quan vens és el que respires, el que veus, el que enganxa i el que ens diferencia de la resta d’espais.

Moltes vegades, quan es dissenyen aquests tipus d’espais, passen per altres vies que no inclouen això com una part d’èxit de l’espai. Tothom es queda enlluernat amb les màquines i la tecnologia, i es perd l’essència d’aquesta connexió. Però és un tema d’enfocament, d’entendre-ho diferent.

DM / Aquest és el tema. Tots els diners van cap a la tecnologia, cap a la maquinària, però el que fa realment que un lloc tingui màgia són les persones. I aquí s’ha invertit molt poc i és on trobem més mancances. A Esplugues, per exemple, van començar una mica diferent. Tenen un equipament molt bo, però de primeres van apostar per la qualitat de les activitats d’allà. Però potser aquesta qualitat també allunya, i nosaltres tenim clara una cosa: el que volem és que les persones no tinguin por de les màquines.

DM / El que a nosaltres ens fa diferents és que la gent que ve als nostres espais no tenen por a les màquines. Al contrari, les veuen, les toquen, vigilen que no es facin mal… però a altres llocs és que no deixen ni acostar-se. I això no és tecnologia de proximitat, perquè potser connectaran amb gent molt brillant, però es desconnectaran de l’avi que té curiositat, o de l’infant que vol jugar.

DM / Nosaltres tenim diverses portes d’entrada. La primera és fer capacitacions gratuïtes, l’excusa de la màquina és que és molt atraient i, per tant, atraiem les persones des d’aquí. O fem tallers gratuïts en què  en una hora o hora i mitja expliquem com funciona la màquina. També fem esdeveniments, xerrades, trobades, jornades…

Per una altra part, vincular-nos amb entitats del barri també és molt important, interessar-nos pel que necessiten i que et vegin com un espai que és una eina que poden fer servir i que, sobretot, l’entenguin.

Treballem també amb escoles. I, sobretot, amb usuaris node, que vinculen amb gent, que tenen motivació. Aquestes persones sabem que ens portaran projectes, que ens farà arribar a persones, per tant, detectar a aquesta gent que és referent va molt bé.

Tot això sobre paper sembla fàcil, però són moltes hores de feina que, qui contracta, ha de tenir en compte. Ens treballem un tríptic cada trimestre, t’esforces a fer una programació i uns tallers trimestrals que vagin tenint èxit. Però això si no et forces a fer-ho, si només inverteixes en maquinària i en personal, no sortirà mai.

BG / Has de ser proactiu. Moltes persones venen interessades, però en no tenir ni idea de fer-ho, les acabem perdent molt ràpidament. I el que estem fent ara és tenir projectes propis per vehicular-ho amb la gent i que es motivin: que si l’hort, que si fanals, que si plaques solars… Fer grups perquè la gent s’hi fiqui i s’hi engresqui, però això és difícil perquè és tenir l’equilibri de coneixements tecnològics i molta capacitat per saber gestionar a les persones. És el que dèiem, és molt complicat trobar aquest perfil..

BG / És important entendre que nosaltres treballem dins del conveni del lleure col·lectiu de Catalunya, que estem dins d’un sector que gestiona centres culturals, casals de barris, centres cívics, menjadors escolars i extraescolars, entre d’altres. Hi ha una activitat encaminada a una educació no reglada. I aquí és també el perfil que volem tenir, defugint una mica del “perfil despatx” que poden tenir altres llocs. Així que tenim director, coordinadors i, a mesura que incrementa l’activitat al centre, falta més gent amb capacitat de coordinar, de comunicar aquesta complexitat, que hi és present tant en la comunicació de l’activitat com en la programació d’aquesta.

Als últims anys, per fer-ho bé, hem necessitat persones sèniors amb experiència. Els perfils més juniors que tenim són els que més s’identifiquen amb la curiositat, ja que connecten i s’interessen, que entren a formar part de l’equip perquè existeix la vocació: tenen paciència i interès perquè les persones aprenguin. 

DM / Normalment, es té un perfil més dinamitzador i un altre més tècnic. I és un binomi que han aplicat a molts Ateneus, però que no acaben de funcionar. Nosaltres, per exemple, tenim a la Belén que és tecnòloga i que ara ha passat a dinamitzar, i això és una altra realitat; està bé que el coordinador o el dinamitzador sigui també tecnòleg, tot i que és difícil trobar aquests perfils. Després, amb aquests perfils cal especialitzar-se una mica, assumir certes responsabilitats, però els perfils han de ser bastant similars.

Una cosa molt pràctica, i de la qual no es parla gaire, és que hi hagi una persona de manteniment tècnic. Molts espais fallen perquè la persona que dinamitza es passa quatre hores arreglant les màquines i no poden continuar amb els tallers. Per tant, una persona que no estigui a l’espai, però que s’encarregui del manteniment és crucial.

DM / La veritat és que tenim varis i funcionen bastant bé. Les capacitacions, per exemple, van molt bé: s’omplen, són gratuïtes, els hi ensenyes la màquina i són la porta d’entrada de moltes persones a l’espai. Però clar, un cop entren, les has de vincular d’alguna manera. Llavors fem els cursos, que els has de fer més llargs per a les persones que vulguin aprofundir. La clau perquè els cursos tingui èxit és agafar bons professors i professores. I els #DimecresFab són meravellosos. El projecte el fem des de fa un any i mig aproximadament. Consisteix a quedar un dia, tothom amb el seu projecte i compartir i col·laborar entre tots i totes.

Per últim, cal dir que la Fabricació Digital sense un propòsit no funciona, s’ha de nodrir amb més coses. Nosaltres tenim la sort d’estar al barri de Sants i dins d’una Fàbrica i fem un projecte de Memòria Històrica, en el qual treballem tot el que és la història de la fabricació, la fàbrica i la revolució industrial. Ens ha anat molt bé perquè hi ha molts agents al barri sensibilitzats amb el tema; i amb aquesta excusa hem fet el projecte de recuperar la memòria històrica, que també lliga molt amb la industrialització 4.0, que és en la que estem ara. Per vincular a diferents agents del barri i portar-los al nostre terreny, fent entrevistes i deixar-los participar, hem fet una part de museística amb temes de fabricació. Per tant, no només és que vinguin a nosaltres, sinó portar la Fabricació Digital a àmbits que potser, de primeres, no lligarien. Per exemple, nosaltres vam virtualitzar com era la fàbrica en la qual estem amb realitat virtual. I quan fas un projecte així està molt bé perquè el barri s’implica de diferents maneres (fabricant, aportant, visitant, etc.).

BG / Jo crec que part de l’èxit també és de la necessitat d’haver de crear un programa que algú t’està reclamant. Molts centres no funcionen perquè s’acomoden amb els programes que tenen i no innoven, no proven altres coses. Però si tu tens aquesta necessitat, t’has de moure, has de pensar, has de provar… i moltes coses funcionaran, però d’altres no ho faran. Aquest és un aprenentatge brutal, i un dels nostres problemes és que no tenim gaires referents i hem d’inventar coses constantment.

DM / A Barcelona això funciona molt bé, perquè hi ha agents com els 12@16 o equipaments que ja treballen això, com La Clau, que està a Sants; llavors nosaltres col·laborem amb ells i fem molts projectes. Treballem amb entitats del barri, com els Punts d’Informació Juvenil entre altres, que es dediquen a això; perquè hem de reconèixer que és molt difícil arribar a tot i que no sabríem fer-ho; a més, vam voler treballar amb escoles d’alta complexitat i empoderar-los molt amb això. 

Al final és una mentalitat de connectar, de fer xarxa, de veure com ens podem ajudar de manera mútua i això marca molt la nostra filosofia. Tenim la sort que Sants és un dels barris amb més teixit associatiu de Barcelona. També ens passa que no tothom ve als tallers gratuïts i desconeixem els motius. Ja no parlem de les activitats de pagament, que podem entendre la barrera econòmica en moltes ocasions, sinó els gratuïts. No sabem si certs col·lectius més vulnerables no venen per desconeixement, per prioritats: hem de tenir en compte que molts col·lectius vulnerables tenen prou feines per sobreviure en un món tan violent, que no es preocuparan pas del tríptic d’una entitat.

DM / La tecnologia és molt important perquè pot portar cultura, però també empodera molt. L’excusa de la tecnologia que tenen els FabLabs és meravellosa per arribar a les persones, però és veritat que cal saber obrir aquestes portes, cal saber com arribar a les persones perquè no és fàcil.

BG / Una cosa molt potent de la Casa del Mig és que encén una guspira que té la gent i aconsegueixen fer foc. El repte que tenim és que només és un espai, tenim limitacions, i el repte més gran com empresa és cercar formadors amb el perfil que ja hem dit i que costa valorar-los econòmicament. Quant al repte social, si no es fan coses des de l’àmbit públic, la bretxa digital anirà creixent molt més i la gent amb capacitats digitals s’anirà a altres llocs.