Dins del bar, dos pares conversen animadament mentre els fills miren dibuixets en un mòbil. La TV està encesa en un noticiari silenciat que potser algú mira. Passa una moto: un noi amb motxilla vermella porta una comanda a tota velocitat i segueix el recorregut mirant el telèfon. Un adolescent atabalat Googleja la seva tasca a la porta de l’escola, abans d’ingressar al centre.

Qualsevol que es pari en una cantonada d’alguna de les ciutats del segle XXI, i giri lentament 360 graus sobre el seu eix, descobrirà escenes similars. La vida actual està, en part creixent i expansiva, intervinguda per les pantalles. Parlem de l’enllaç amb aquestes tecnologies. I parlem, per tant, de benestar digital.

Les tecnologies digitals, els dispositius, les pantalles han travessat les nostres vides de forma transversal i veloç. Definitivament veloç. En pocs anys, en termes històrics, passem de gairebé no veure cel·lulars al carrer a debatre sobre el seu ús a les aules. Les nostres rutines, vincles, consums… tot es va veure, es veu i (probablement) es veurà alterat per les tecnologies digitals. El sistema educatiu, no podria ser altrament, també. Quin rol ha de complir l’escola en aquesta era respecte d’aquest element emergent, aquest canvi cultural històric? La disjuntiva de fons està entre ser un simple pal·liatiu o un promotor entusiasta? Quins altres debats hi ha?

En alguns casos podríem dir que les fronteres ja no existeixen. On comença i acaba la tasca docent? Els exemples són clarificadors. Pensem en un conflicte que es pot suscitar en un grup de WhatsApp d’alumnes de secundària. Frena a la porta de l’escola o hi ingressa? Es dissocien els espais o, per contra, el conflicte continua, afecta, altera les dinàmiques de grup, els vincles i habitar l’aula i l’escola? Un altre: un alumne amb un comportament problemàtic respecte d’apostes esportives en línia. En succeir a Internet l’escola no n’ha de prendre nota? És qüestió de jurisdiccions?

Educar és molt més que ensenyar a fer comptes o ubicar-hi els rius d’una regió. Diàriament, docents de totes les latituds s’enfronten a desafiaments cada cop més complexos. El de l’enllaç dels nois i les noies amb les tecnologies n’és sens dubte un, i hi ha molt per dir i fer des de l’escola, potser la primera guardiana que hi hagi una perspectiva de drets sobre tot això.

Un altre debat, o la continuació d’aquest, s’hauria d’endinsar en què fem amb les pantalles, més enllà de quantes hores hi estem exposats. Nois, noies, però també docents. Hi ha més d’una manera de vincular-se amb aquestes tecnologies, no totes impliquen un problema i, per contra, es poden abordar des d’objectius pedagògics que busquen fer ús de tot el potencial. La intenció pedagògica és la qüestió. Per què, potser molt més que el perquè. Si bé la tasca d’educar sempre implica una mirada crítica sobre els assumptes, reflexiva, també requereix la utopia, de l’esperança, de la llum al final del túnel. Com les lluites socials, un port on pretendre arribar, encara a risc de mai fer-ho. Apropar-se de les tecnologies, repensar-les. On, si no és a l’escola?

Finalment, assumir que la comunitat educativa implica també i fonamentalment les famílies. Sense elles, el trencaclosques no s’acaba d’armar. Des de l’educació hi ha tant per aportar a les dinàmiques familiars com des de les famílies es contribueix a l’educació, la formació i el desenvolupament humà, intel·lectual i emocional. La tasca ha de ser conjunta, complementària i compromesa.

És fonamental tornar a pensar el nostre enllaç amb les pantalles. La seva irrupció, històrica, mai neutral i sempre política, ens condiciona. És la nostra missió com a generació brindar eines als nois i noies perquè aconsegueixin establir vincles sans amb les pantalles i a través d’elles, amb els altres, amb la informació, amb el món. I és la nostra missió com a humanitat generar tecnologies més humanes abans que humans més tecnològics.