ED / És un problema de quantitat d’hores davant la pantalla o de la qualitat d’aquestes? 

JR / Des d’un punt de vista clínic, distingim 3 categories: ús no problemàtic, abús i dependència. Des del DSM5, que és el manual de psicopatologia que fem servir psiquiatres i psicòlegs per posar-nos d’acord de forma universal, es va fer un intent de definició quantitativa: es va dir que els nois de 12 a 18 anys passen de 20 hores d’exposició davant d’una pantalla per oci passarien de l’ús no problemàtic a l’abús. Però l’Institut Nacional de Tecnologies i Informació, l’Indeco, ens diu que el promig d’hores que estan connectats és de 36 hores, de manera que podríem dir que tots estan fent un abús de les pantalles. Més enllà del criteri quantitatiu, els clínics ens guiem per un criteri qualitatiu, lligat a la funcionalitat. Si el noi o la noia entra en una disfuncionalitat familiar, escolar o extraescolar és evident que el seu temps d’exposició deixa de ser no problemàtic per passar a ser abús o addictiu. 

ED / A quins símptomes han d’estar atents les famílies?

JR / Hi ha comportaments esperables (que no vol dir desitjables) i comportaments d’alertes. És esperable que un noi de 14 anys digui que li agrada navegar per internet, que és actiu a les xarxes socials, que segueix Youtubers i Instagramers, que es connecta cada dia durant dues hores, que a vegades ha visitat pàgines web pornogràfiques, que se sent perdut si es deixa un dia el mòbil a casa o que li molesta molt si el castiguen sense mòbil. Però després hi ha comportaments d’alertes, com si no aconsegueix limitar el seu temps a les xarxes, amaga el temps que passa empantallat, a vegades amaga la identitat a les xarxes, visita des de ben petit pàgines pornogràfiques o amb continguts racistes o violents o respon molt malament si els pares intenten reduir les hores d’exposició a les pantalles o han de tallar el Wi-Fi perquè deixi els videojocs.

ED / Quan detecten aquests comportaments, què s’ha de fer?

JR / D’entrada, no fer la tècnica de l’estruç. En 25 anys hem obert 7.000 historials a Amalgama7 i són residuals les famílies que arriben a la consulta abans dels dos anys des que s’hagi iniciat el problema. Vol dir que quan les famílies arriben al servei especialitzat ja fa almenys dos anys que conviuen amb aquest problema, perquè primer han pensat que ja se li passarà, que és per l’edat… No vull parlar de culpa, però sí de responsabilitat. Qui és el responsable de l’abús dels adolescents als dispositius quan es produeix fora de l’escola? Qui és el responsable de saber quines emocions tenen quan visiten segons quines pàgines web? Els pares han de ser els primers referents i hi ha coses que són indelegables en l’escola. 

ED / Després de detectar el problema, és aconsellable fer ‘digital detox’ o negociar uns dies sense mòbil?

JR / A Amalgama7 tenim uns dispositius residencials que són alhora un hospital, una casa de colònies i un centre residencial. Tots els nois que ingressen en aquests espais signen que el mòbil se l’emporten els pares. La idea és aconseguir que una persona que no ha après a autoregular-se, n’aprengui, així que d’entrada la desintoxicació és total. De la mateixa manera que una persona no pot ingressar amb marihuana o haixix, no pot portar el mòbil. Quan una persona ha perdut la capacitat d’autorregular-se amb les pantalles, cal actuar de forma molt i molt semblant a com ho fem quan el problema són les substàncies psicoactives o els trastorns d’alimentació.

ED / I a casa, es pot fer aquest detox digital?

JR / Ho aconsellem molt, però amb una condició: si s’implica tota la família. Poso un exemple: a vegades ens arriben nois i noies amb símptomes de trastorns d’alimentació, i veus que vol fer àpats alternatius a la família, que evita menjar amb la família… Per reconduir-ho, donem pautes perquè tota la família mengi el mateix menú i mengin tots junts. Podem parlar d’abús i d’addicció sense parlar de responsables i, per tant, sense parlar de què fan els pares? A les famílies els diem que la desintoxicació s’ha de practicar des d’un punt de vista familiar: durant l’estona de sopar no hi pot haver ningú consultant el mòbil, tots els mòbils han d’estar fora de l’habitació… Hem d’aconseguir que, si hi ha una situació de sobreexposició, les normes de desintoxicació impliquin tota la família.

ED / Què es pot fer des dels centres educatius? És una mesura efectiva prohibir els mòbils a l’aula?

JR / Hi ha dues posicions radicalment diferents: d’una banda, que l’escola serà digital o no serà i, de l’altra, que si l’escola és digital no serà. Hi ha països, com Finlàndia, que consideren que és un dret de l’alumne ser educat digitalment, i d’altres, com França o Gran Bretanya, que tenen prohibit els mòbils a l’aula i a les extraescolars. A Espanya s’està estudiant, mentre que Catalunya s’inclina més al model de Finlàndia. El que està clar és que no tenim estudis empírics que revelin que els aprenentatges milloren a les escoles pantallistes respecte a les antipantallistes, i que s’han gastat molts diners en l’escola digital, i que molt poques escoles tenen incorporat el concepte de benestar digital.

ED / Què és el benestar digital i què hem de fer per aconseguir-lo?

JR / El que primer han de fer les escoles és definir-se en quina posició volen estar en competència digital i fer un llibre blanc de les normes i instruccions que hauran d’aplicar. A vegades les escoles es troben amb el problema que el professorat no compleix amb les normes restrictives de l’ús de dispositius digitals. La primera cosa que cal és coherència. Si ens dotem d’unes normes per tenir un benestar digital, ens hem d’implicar tots. I fer-nos una pregunta: els dispositius digitals són bons o dolents? Doncs depèn de com els usis.

ED / I això ho ha de fer cada escola per separat?

JR / No podem condemnar cada escola que decideixi si vol o no vol ser digital, o si vol o no vol entrar en el concepte de benestar digital. L’administració hauria d’abanderar el debat i fer programes més verticals. Es pot educar digitalment sense entrar en mitjans digitals? És com preguntar-se si es pot ensenyar a nedar sense aigua o anar en bicicleta sense bicicleta. Hem de fer servir els mitjans digitals, però primer cal respondre a algunes preguntes: a quina edat? Quin tipus de continguts? Per fer què? És veritat que els nens no necessiten una pantalla per estar actius i per aprendre, però també ho és que la tecnologia es pot utilitzar com a instrument per a la millora de l’aprenentatge. 

ED / Quin perfil de jove és el més perjudicat? Els joves de famílies amb menys recursos estan més exposats a aquestes addiccions?

JR / Totes les dades diuen que sí. En temes de salut mental, tres de quatre trastorns mentals d’adults s’han iniciat en la infància i l’adolescència. Abans de la pandèmia, hi havia un 7,5% de nens en risc de tenir un trastorn mental, però amb col·lectiu de nens vulnerables arriba cap al 13%. Els nens en situacions de precarietat són més vulnerables a desenvolupar un trastorn mental, i entenem que l’abús o dependència a les pantalles és un trastorn mental. 

ED / Quins riscos hi ha si ens sobreexposem digitalment?

JR / Les famílies i les escoles no estem ensenyant una autogestió saludable, perquè esperem que els nois siguin autodidactes, i això vol dir que poden sortir problemes com ara la revelació de dades personals i familiars, l’accés a continguts inapropiats, el sexting (enviar missatges, fotos o vídeos personals de contingut eròtic), el ciberbullying (assetjament escolar a través de les xarxes), el grooming (assetjament i abús sexual online), el phishing (enganyar perquè algú comparteixi informació confidencial com contrasenyes o números de targeta), la idealització de les criptomonedes, els youtubers o els instagramers, les addiccions als videojocs i als pantallismes, la síndrome de l’Hikikomori (aïllar-se completament de la societat, fins al punt de tancar-se durant mesos a l’habitació), les cites a cegues… 

ED / I a nivell emocional?

JR / Es detecta més irritabilitat i menys autoestima. A Catalunya, s’han disparat l’ansietat i la depressió i el malestar emocional a partir de la pandèmia, i també ha augmentat de forma important les autolesions i els suïcidis. Tot això no es pot descontextualitzar de l’abús o el mal ús de les xarxes digitals.