Un pare balanceja un gronxador buit mentre mira el mòbil i el seu fill l’observa decebut. Un altre progenitor talla la lectura d’un conte quan sona una notificació del mòbil. Una mare treu el dispositiu per fer una foto al seu fill mentre aquest toca el saxo, interrompent així la concentració del menor i el moment de complicitat.

Tot i que podrien ser-ho, totes aquestes escenes no són reals. Formen part d’una campanya que alerta com la criança dels fills està cada cop més condicionada per les pantalles que ens envolten.

A l’encès debat actual sobre l’ús de pantalles entre els més joves aquest vídeo posa el focus en les actituds dels pares i en com influeixen en els comportaments dels nens. Un punt de vegades oblidat quan es parla dels efectes negatius de les pantalles a les diferents fases de la infància.

Aquest, la responsabilitat de les famílies, va ser un dels punts de partida de la recent jornada multidisciplinària organitzada per la Societat Catalana de Pediatria (SCP) sobre “salut digital”. “L’adult és el model pels nens. Així que la primera reflexió és per a nosaltres”, va apuntar una de les ponents, la psicòloga clínica Dominica Diez Marcet, davant d’un auditori ple de professionals sanitaris.

Tant Diez Marcet com altres dels experts participants de l’esdeveniment van fer una crida que els pediatres s’hi impliquin i promoguin hàbits digitals entre les famílies des del primer moment.

Salut digital a les famílies

La seqüència es repeteix una vegada i una altra en restaurants, terrasses, sales d’espera o qualsevol altre espai públic. També entre les quatre parets d’una consulta. Una família arriba amb el seu fill per ser atesa i mentre el pediatre parla, els pares donen al nen una pantalla perquè s’entretingui. Això és un error, alerta la comunitat científica.

“Us animo que activament no permeteu als pares que posin pantalles per distreure les criatures”, va dir Alba Vergés Castells, pediatra en un centre d’atenció primària de l’Alt Penedès i experta en trastorns del neurodesenvolupament i l’aprenentatge, davant dels seus col·legues d’especialitat. Això és particularment urgent entre els nens menors de sis anys, una etapa en què els experts fa anys que adverteixen de la necessitat de protegir els nens davant la sobreexposició a dispositius digitals.

En termes similars es va expressar la mestra i pedagoga Anna Ramis, impulsora del Manifest Infància i Pantalles per promoure el desenvolupament saludable a la primera infància. Ramis va reivindicar que les visites a les consultes de pediatria són una “oportunitat boníssima” perquè els professionals de la salut intervinguin promovent bons hàbits digitals entre les famílies. “Des de la primera visita cal acompanyar les famílies per a una millor convivència digital”, va recomanar Ramis.

Aquests hàbits es concreten en diversos principis que qualsevol família pot aplicar. Per exemple, no confiar per se en aquells productes digitals etiquetats com a “vàlids” per al públic infantil. I sobretot ser conscients que el temps que els menors passen davant de la pantalla és robat a activitats bàsiques per al seu bon desenvolupament. Des de parlar a jugar amb les mans amb coses materials, passant pel noble art d’avorrir-se.

“Cal explicar a les famílies que suportar el malestar d’un fill és fantàstic. Que ho manifesti és el normal. El que és anormal és no fer-ho”, va dir Ramis, que va voler desmentir el mite segons el qual els menors es “tranquil·litzen” quan els donem una pantalla. És diferent estar quiet i rient que “estar tranquil”, va assegurar.

Diez Marcet, responsable de la Unitat d’Addiccions Comportamentals de la Fundació Althaia de Manresa, va reivindicar també en la seva intervenció les bondats de les activitats compartides a la llar lliures de pantalles. Jugar a un joc de taula, compartir estones de lectura o fer plegats una recepta de cuina són totes opcions molt vàlides. Espais, en definitiva, on els menors puguin estar amb els seus referents adults sense que hi hagi un dispositiu digital pel mig.

Però aquesta experta també va assenyalar la conveniència de “ser afectuosament contundents” en la gestió dels dispositius quan s’observa un ús perjudicial. Si toca retirar-los, no cal dubtar-ho, va apuntar.

Lluny de solucions complexes o mètodes moderns, Ramis va reivindicar per la seva banda que els nens experimentin amb el seu entorn físic més proper, amb coses tan senzilles com una “mandarina a la mà”, perquè després la pelin amb els dits i es mengin els grills. “No cal una habitació Montessori a cada casa, cal l’armari dels tuppers oberts”, va sentenciar.

Una amenaça real a la primera infància

Però, per què és tan important crear espais lliures de dispositius en el dia a dia dels més petits? Què ens diuen els darrers estudis sobre com afecten les pantalles a la salut física de la primera infància? “En un moment crític del neurodesenvolupament s’està donant molta presència de pantalles”, va resumir Vergés Castells.

A Catalunya les alarmes van saltar l’octubre passat amb una enquesta de l’Associació Catalana de Llars d’Infants, segons la qual a dos de cada tres centres s’han detectat casos de sobreexposició a les pantalles. Amb conseqüències sobre els petits com a problemes en el llenguatge, l’aïllament social i les alteracions en l’alimentació.

“S’han demostrat canvis neuroanatòmics i funcionals del desenvolupament cerebral en els nens exposats de manera precoç i intensiva a pantalles a la franja de 0 a 3 anys”, va exposar Vergés Castells.

Aquesta experta va explicar com entre els divuit mesos i els tres anys de vida s’obre una finestra d’oportunitat clau per al desenvolupament del llenguatge en l’àmbit expressiu. Però també per a altres habilitats bàsiques com el desenvolupament de la lectura i el manteniment de l’atenció sostinguda. En aquests tres àmbits una exposició més gran als dispositius s’ha relacionat amb “pitjors resultats” entre els menors.

Als efectes sobre el neurodesenvolupament dels més petits cal afegir altres conseqüències físiques que provoca estar hores davant d’un dispositiu a la primera infància. Per exemple, també investigacions recents han demostrat la relació entre un temps més gran de pantalles amb el sedentarisme, l’obesitat, l’alimentació no saludable i la pobra qualitat del son dels menors.

Trastorns de rerefons digital a l’adolescència

Per descomptat, els efectes d’una sobreexposició a les pantalles no són iguals a totes les fases de la vida d’un menor. En edats properes a l’adolescència aquest ús excessiu està derivant cada cop més en comportaments addictius, que gairebé sempre reflecteixen problemes estructurals a la vida del menor, va explicar Josep Lluís Matalí Costa, psicòleg infantil i juvenil a la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

Matalí va recordar com no fa gaire el debat públic al voltant de les tecnologies i els joves era com garantir-ne l’accés, sense importar l’origen o la condició social de la família. Actualment, la discussió està en els efectes negatius del seu ús i en el futur, va pronosticar Matalí, el debat girarà al voltant de qüestions ètiques i del seu bon ús. “La qüestió és: com ho fem?”.

Per començar, aquest expert va deixar clar que a Catalunya “la població infantil fa un ús excessiu de les pantalles”. Aquest és el punt de partida. Però a continuació cal fixar-se en quin tipus de pantalles estan enganxats els nens i els adolescents catalans. I, gairebé sempre, la resposta són les xarxes socials. “He atès més de 2000 pacients i cap per addicció al PowerPoint”, va ironitzar Matalí.

En el cas de les xarxes, els problemes gairebé sempre venen per la via de la comparació social desfavorable, va assegurar aquest psicòleg. La imatge aparentment ideal, i alhora tan allunyada de la realitat, que projecten plataformes com Instagram o TikTok copeja l’autoestima dels nostres adolescents. Amb efectes tòxics sobre la salut física i mental, tal com han demostrat múltiples estudis i fins i tot documents interns de les empreses propietàries d’aquestes xarxes.

Amb tot, Matalí va assegurar a partir de la seva experiència clínica que “sempre hi ha un mar de fons darrere dels trastorns” associats a hàbits digitals malsans. És a dir, els adolescents troben en l’ús i l’abús de les pantalles una via d’escapament. Una mena d’estratègia d’afrontament -ineficaç, és clar- davant els problemes que troben a l’etapa prèvia a l’adultesa. “El repte és que els nens tinguin més capacitat d’afrontar els problemes”, va resumir Matalí.

Les conductes addictives digitals apareixen a més amb més intensitat entre la població més vulnerable, va aclarir aquest expert. Igual que en altres problemàtiques pròpies de l’etapa educativa, un nivell socioeconòmic baix augmenta el risc que els adolescents adquireixin hàbits digitals perjudicials per a la seva salut.

Dit això, Matalí va fer una crida a “abaixar el suflé” actual i a rebaixar la polarització del debat al voltant dels usos de la tecnologia entre els més joves. “Deixem de discutir i busquem acords“, va assegurar.

Per a aquest psicòleg ja hi ha diverses línies de consens que s’haurien de seguir sense demora. Una, descartar les pantalles entre els més petits. Dos, reduir els espais i hores de connexió a totes les franges socials i d’edat (inclosos adults). Tres, fomentar l’educació digital de la població. I quart, augmentar la regulació sobre les empreses tecnològiques “posant l’ull especialment a les xarxes socials”. Els fan falta als adolescents?, es va preguntar retòricament Matalí.

Generar confiança i fugir de l’adultocentrisme

Una altra idea va recórrer la trobada organitzada per la SCP: els adults que envolten els menors necessiten orientacions clares sobre cap a on caminar en aquest entorn tecnològic tan canviant. És igual si parlem de professors, professionals sanitaris o pares i mares.

És per exemple urgent acabar amb la idea que els infants i els adolescents, per la seva pròpia condició de joves, compten amb les eines necessàries per navegar l’actual realitat digital. “Davant de la fal·làcia dels nadius digitals avui tenim orfes digitals i famílies perdudes”, va apuntar la sociòloga Liliana Arroyo, actual Directora General de Societat Digital del govern català.

Davant la pregunta de quan una família s’ha de preocupar, la psicòloga Diez Marcet va assenyalar que el punt d’inflexió es dona quan el nen, per culpa de les pantalles, deixa de fer activitats que abans sí que feia, es comunica menys o manifesta canvis d’humor clars després de fer-les servir.

Pensant en cap a on hem de caminar, Arroyo va parlar de la necessitat de generar “autoconfiança” entre els menors i que aquests comptin amb referents sobre un ús responsable de les tecnologies. Però també de la importància de fomentar una actitud creativa a les xarxes socials. Una mena d’apoderament juvenil davant de l’actitud passiva, de simple recepció de continguts, que tant abunda avui entre la població jove davant de les pantalles.

Però per això, va aclarir Arroyo, cal fugir de l'”adultocentrisme” que continua imperant en moltes de les polítiques digitals i apostar per una mirada intergeneracional, també a l’hora de regular aquestes tecnologies.

Al torn final de preguntes que va tancar la jornada una de les assistents va alçar la mà i va deixar un comentari per a la reflexió. Com a pediatre en actiu, aquesta professional va manifestar la sensació de “déjà-vu” que li havien deixat moltes de les reflexions exposades pels ponents.

“Jo això ja ho he viscut”, va dir, connectant les problemàtiques digitals actuals amb l'”epidèmia d’obesitat” que ja fa uns quants anys va portar les administracions i la societat en conjunt a intentar frenar l’expansió del menjar porqueria entre els més joves.

Tot i aquest esforç col·lectiu, les taxes d’obesitat infantil continuen creixent a l’estat espanyol i als països del nostre entorn. “Els tentacles de la indústria alimentària arriben fins al punt de posar màquines expenedores de productes malsans a les escoles”, va assegurar aquesta pediatra, que va sostenir que “amb educació només no arribarem” i va fer una crida a “crear un entorn digital segur” pels menors. 

“No sé si la prohibició és la solució. Però la indústria ha de deixar de crear productes malsans. Demano a les autoritats i als legisladors que ens ajudin“.