Aprendre a programar ha de ser una activitat lúdica, però sobretot socialment rica i connectada. Sabem que aprenem més i millor quan ho fem amb d’altres. També que els perfils d’estudiants més vulnerables necessiten encara més aquests vincles per a reforçar la seva confiança, motivació i l’adhesió educativa. Per tant, en una activitat intensiva en l’ús de dispositius individuals cal atendre amb molta cura als factors socioemocionals. Metodologies com les parelles de codi o els equips de codi ens ajuden a evitar aquestes dinàmiques d’aïllament que empobreixen l’experiència educativa i la salut mental.

Totes aprenem de maneres diferents. La digitalització pot afegir barreres que no ens podem permetre. A l’hora de programar tenim el risc de deixar enrere a infants, adolescents i joves que tenen unes capacitats i identitats diverses. Per garantir que això no ens passa, cal que incorporem metodologies com la programació tàctil, les activitats desendollades o els principis del DUA. I reivindiquem que per celebrar aquesta diversitat, i garantir l’equitat, caldrà estendre i dotar de recursos aquestes estratègies que generen oportunitats i enderroquen barreres.

Disposem d’una infinitat de recursos oberts, llenguatges de programació, iniciatives i propostes perquè docents i educadores incorporin la programació. Aquesta allau pot generar dubtes sobre quina és la millor opció, com tenir un bon encaix entre recursos d’aprenentatge i necessitats educatives i fins i tot qüestions ètiques. Cal acompanyar aquestes decisions educatives, generar certesa, des del sentit crític, perquè el poc temps de què disposen les docents s’encamini a oferir la millor experiència de programació possible, per a tenir els millors resultats.

Aprendre a programar hauria de ser un dret educatiu. De fet, en aquesta línia s’encaminen els canvis curriculars recents, que donen el marc per assolir-ho. Ara bé, ens trobem davant un territori d’inequitat. La majoria de l’aprenentatge que es fa sobre programació es dona a extraescolars privatives, on hi ha un acompanyament intensiu, un ambient informal i grups reduïts, factors clau en l’experiència d’aprenentatge dels infants i joves. Cal garantir que la programació a l’àmbit escolar no cau en la burocratització curricular i disposa dels recursos perquè es facin plantejaments competencials d’alta qualitat amb projectes significatius. I alhora, que hi ha una oferta extraescolar gratuïta i disponible, especialment en els entorns més vulnerables on les famílies no poden assumir aquest cost.

Treballar el pensament computacional a l’aula, o aprendre a programar, no és per aconseguir que tots els nostres infants, adolescents i joves vulguin ser programadors. Igual que fer música no s’encamina al fet que tots seguim músics, o fer esport per a ser esportistes. Parlem d’obrir nous horitzons, enderrocar mites i biaixos sobre les tecnologies i oferir noves oportunitats. Per tant, cal introduir aquestes maneres de pensar i crear amb les tecnologies com una estratègia transversal. Que interacciona amb les arts, la cultura, les matemàtiques o el benestar. No desitgem un futur ple de tecnòlegs, sinó de ciutadanes que dominen, qüestionen i creen tecnologies, des de diversos espais i realitats. 

Cada cop hi ha més recerca, debats i moviments cívics que ens alerten dels possibles riscos d’un excés d’exposició a les pantalles. No només en termes de salut mental, sinó pel que fa al correcte desenvolupament neurològic. Especialment en les edats més primerenques del 0-3, i fins i tot 0-6, on algunes posicions defensen la zero exposició. En aquest sentit, posem en valor les activitats desendollades per als més petits, i una (auto) regulació i dinàmiques d’acord en els temps d’ús. Alhora, cal tenir present el factor qualitat, ja que el valor educatiu del consum en entreteniment, i el de creació i aprenentatge, no poden equiparar-se. Per tant, regular exposició atenent a la recerca, i treure el màxim profit educatiu dels temps davant la pantalla.