Dades de caràcter sensible

Una de les ponents a l’acte, Judith Jacovkis, sociòloga i membre del grup de recerca Esbrina, va començar la seva intervenció al·ludint al conveni de col·laboració entre la corporació Google -ara rebatejada com a Alphabet- i el govern català el 2010. Aquest acord va fer possible que els correus electrònics dels estudiants de Catalunya es traslladessin des d’una plataforma pròpia del Departament d’Educació al servei de Gmail de la multinacional. Obrint així una finestra d’oportunitat que la firma de Silicon Valley s’ha encarregat d’aprofitar els darrers anys, ampliant el catàleg dels seus productes a la disposició dels alumnes catalans.

Jacovkis, que juntament amb el seu equip ha estudiat la transformació digital de les aules en l’última dècada, va assenyalar com és de problemàtic per exemple que un docent (sigui per comoditat, falta de temps o desconeixement dels riscos que implica aquest gest) posi el nom de l’alumne i del centre a l’adreça de correu electrònic que es lliura a l’estudiant. Fent així que la companyia rebi automàticament dades de caràcter molt sensible, des del punt de vista de la privadesa, dels menors. Especialment, si aquests usen aquest mateix correu per accedir al seu perfil de Youtube o a qualsevol altra plataforma en línia. “Per què es permet, des del disseny de la plataforma, que es munti així un correu?”, es va preguntar Jacovkis, que va assenyalar que aquesta “exposició de dades personals” dels menors seria fàcilment evitable, tant per l’empresa,com l’administració que utilitza aquest servei.

Cal tenir en compte que empreses com Google i altres grans tecnològiques continuen basant el seu model de negoci al capitalisme de vigilància, segons el terme creat per la pensadora Shoshana Zuboff. És a dir, en vendre a tercers (generalment anunciants que volen personalitzar al màxim els seus anuncis) la informació dels seus clients. “Es pot negar una família a aquesta plataformització de les dades del seu fill o filla? Què pot suposar això per al dret d’accés a l’educació del menor”?, va expressar Jacovkis davant aquesta realitat desassossegant.

Però per descomptat, no totes les empreses proveïdores de tecnologia educativa funcionen com a Google. Així ho va deixar clar Josep Lluís Segú, investigador i emprenedor en innovació educativa, també present al debat. Segú, que és soci i membre de la junta d’InnovaMat Education, firma desenvolupadora de programes informàtics per aprendre matemàtiques, va establir una diferència substancial entre les empreses que es dediquen només a oferir serveis educatius amb base tecnològica i les grans corporacions de la indústria digital, amb múltiples braços de negoci. “Nosaltres no tenim interès a saber el nom i el cognom de l’alumne”, principalment perquè el seu model de negoci n’és un altre, va aclarir Segú. “Nosaltres cobrem una llicència a les escoles que usen els nostres productes (…) InnovaMat és una plataforma educativa. Google for Education no ho és”, va afirmar aquest expert, que va aclarir que l’objectiu de la firma en què participa no és altre que “traslladar una tasca pedagògica” a la tecnologia, no “imposar una estructura” digital determinada a les escoles.

Una regulació sòlida i la necessitat d’investigar-ne més

Un dels consensos a què es va arribar durant el debat va ser la necessitat de comptar amb una legislació que protegeixi les dades personals dels estudiants, com a ciutadans de ple dret que són. A Europa, van recordar els ponents, hi ha des del 2016 el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), una normativa que amb els anys s’ha convertit en referència global en matèria de privadesa. Però fins i tot amb una norma tan garantista com el RGPD, el respecte als drets dels menors no sempre es compleix, va assenyalar Jacovkis, que va recordar que l'”opacitat” amb què operen moltes de les empreses tecnològiques impedeix de vegades “seguir el camí” de les dades i garantir que el tractament sigui l’adequat.

Així i tot, es poden fer servir les dades per alguna cosa més que vigilar i fer negoci amb elles? Per exemple, per investigar i millorar la feina a l’aula posant sempre l’alumne al centre? Els participants en l’exploratori van coincidir que sí que és possible, però que encara queda molta feina per fer en aquesta línia.

L’educadora Coral Regí, moderadora del debat, va establir una comparació amb el món de la medicina, “on és molt més fàcil fer recerca que no pas en educació”. “Permetrien les famílies que s’experimentessin amb les dades dels nens?”, tal com es fa amb els pacients que cedeixen la seva informació personal per avançar en tractaments mèdics, es va preguntar Regí. En aquest sentit, Segú va comparar la realitat a Catalunya i l’estat espanyol amb el que passa a regions com Llatinoamèrica, especialment als centres privats, on aquestes qüestions vinculades als drets de la infància “ni es plantegen”.

Tot i que, com hem vist, la solució no és recollir massivament les dades dels estudiants sense tenir en compte el seu dret a la privadesa, Segú sí que va expressar que “falten moltes proves per generar evidència i anar afinant” aquells mètodes educatius que realment funcionen i els que no. “A la nostra empresa [Innovamat] estem començant a fer servir les dades que recollim per detectar patrons en alumnes que es queden enrere en matemàtiques”, va explicar. Aquest expert també va apuntar com els acords amb universitats s’estan convertint en una de les poques vies per provar què és realment efectiu a l’aula. I va recordar que en medicina no és el metge qui fa aquesta investigació, sinó que hi ha “tota una estructura paral·lela que fa recerca”, a través de professionals especialitzats, empreses, etc., que nodreixen el sistema. Per això no haurien de ser els mateixos professors els qui executessin aquestes tasques investigadores.

Per la seva banda, Jacovkis va destacar com, malgrat les dificultats que continuen existint, la predisposició a utilitzar aquestes dades per treballar per una equitat educativa més gran és molt diferent de la d’anys enrere. “Hi ha un canvi de voluntat per fer servir les dades per millorar en temes com la segregació escolar“, va assenyalar la sociòloga.

Tecnologia al servei de l’educació

La necessitat d’acabar amb la recollida de dades com a font de negoci és, per tant, urgent. Però també ho és continuar desmitificant les capacitats de les eines digitals com a elements que, per ells mateixos, poden solucionar les dificultats que apareixen a les nostres aules. 

“Si intentem resoldre els problemes de l’educació amb tecnologia, estarem cometent un error. I ho continuem fent”, va reflexionar en aquest sentit Jacovkis, que va llançar la següent pregunta retòrica al públic present a la seu de la Fundació Bofill: “Què posem al servei de què? L’educació al servei de tecnologia? O la tecnologia al servei de l’educació?”. Entre l’audiència hi havia la pedagoga i professora Linda Castañeda, que va fer una crida a aplicar una dosi més gran d'”escepticisme” sobre allò que les plataformes digitals poden fer per millorar l’educació. “No ens diran com fer la nostra feina. Encara que [les plataformes] tinguin moltes dades, n’hi ha moltes que no hi són: no et diuen com està la família de l’alumne o com està ell mateix…”, va assenyalar.