Gran quantitat de recerques posen de manifest que les Tecnologies de la Informació, la Relació i la Comunicació (d’ara endavant TRIC) de per se no són ni bones ni dolents sinó que tot recau en l’ús que se’n faci. I, és per això, que esdevé fonamental disposar d’eines, recursos i coneixements que ens ajudin a prendre les millors decisions per a una profitosa educació mediàtica dels nostres infants i adolescents.

Per explorar aquestes possibilitats, partiré de la pregunta següent: Què podem fer els aduls per promoure un ús saludable de les tecnologies i prevenir-ne els riscos? Aquesta qüestió parteix de la importància de centrar la reflexió en la mirada dels adults cap al món digital. Sovint, centrem els nostres debats en el comportament dels infants i els adolescents amb les tecnologies, oblidant o descuidant la nostra pròpia influència com a adults. És crucial considerar com estem contribuint a aquests usos i quin és el nostre paper com a models d’aprenentatge.

Partint d’aquest enfocament, una de les primeres qüestions clau és la importància de reconèixer i comprendre tant les oportunitats com els riscos associats a l’ús de les tecnologies. En els meus debats i conferències sobre aquest tema, acostumo a posar l’èmfasi en les oportunitats, ja que si som capaços de maximitzar-les, simultàniament estarem mitigant els riscos. No hem de perdre de vista que aquestes són dues cares de la mateixa moneda. Per tant, és essencial que ens eduquem adequadament sobre aquestes oportunitats i riscos, utilitzant referents rellevants com la xarxa internacional EU Kids Online. Des d’aquesta xarxa, es proposa que, en analitzar-los, podem considerar a l’infant i l’adolescent des d’una triple perspectiva: 1) com a receptor de Contingut, 2) com a Contacte, i 3) com a actor d’una Conducta. A tall d’exemple, si pensem en una de les oportunitats que ens poden proporcionar les TRIC com “la creativitat i l’expressió”, podem concebre a l’infant/adolescent com un “usuari de diversitat de recursos per ser creatiu” (receptor de contingut), “ser convidat a participar en processos creatius” (contacte), i “generador de continguts” (actor d’una conducta). La classificació de les 3Cs s’ha convertit en un referent entre els responsables polítics i professionals que treballen per maximitzar les oportunitats en línia dels nens/es i minimitzar els riscos.

En segon lloc, voldria abordar la importància de replantejar alguns dels mites que envolten el món digital i els infants/adolescents. Específicament, em centraré en el mite dels “nadius digitals” i com aquesta etiqueta ha contribuït a crear una imatge social dels infants que potser no ha beneficiat gaire la seva educació mediàtica. Alineat amb el que proposa Enrique Dans (2017), creure que el simple fet de néixer en un entorn digital confereix coneixements intuïtius sobre un ús adequat de les eines digitals no ha de ser equiparat amb la capacitat de fer un ús productiu de les TRIC. Al contrari, si els adults no els guiem ni els acompanyen -i això inclou escoltar-los i preguntar-los-, hi ha el perill que esdevinguin “nàufrags digitals”. L’educació digital no només implica mostrar models de consum saludable, sinó que també ensenyar-los a ser bons “prosumidors”, és a dir, consumidors i productors de continguts responsables.

El tercer aspecte fonamental resideix en tenir molt present que hem de garantir els drets digitals dels nostres fills/es i estudiants. Gràcies a l’observació núm. 25 (2021) de les Nacions Unides relativa als drets dels infants amb relació al context digital, disposem d’un marc de protecció i promoció d’estratègies per a un ús responsable. Hem de conèixer amb detall quins són els seus drets i deures per garantir que esdevinguin ciutadans competents des del punt de vista tecnològic. Reconèixer aquests drets implica, per exemple, garantir que puguin socialitzar-se a través de les TRIC en companyia dels adults, que són la principal font de socialització i cura, així com amb els seus iguals. Tampoc hem d’oblidar que garantir els seus drets digitals no només és responsabilitat de les famílies o les escoles, sinó que requereix una perspectiva més àmplia (macrosocial), que inclogui la responsabilitat de les administracions públiques i les empreses en aquesta qüestió. En aquest sentit, cal destacar l’informe publicat pel síndic de greuges de Catalunya (2022) on es recullen exemples de bones pràctiques per part d’aquestes institucions.

Canviar la nostra mirada adultocèntrica sobre els infants, els adolescents i el món digital implica una transformació profunda en la manera com percebem i interactuem amb ells en l’entorn digital.  Segons dades d’UNICEF (2022) s’observa un escàs nivell de supervisió per part dels pares i les mares essent poc conscients del seu rellevant paper com a models d’ús de les TRIC. Per abordar aquesta qüestió, podem reflexionar sobre l’evolució dels agents de socialització. Tradicionalment, l’escola i la família han estat considerats els principals agents de socialització, amb els adults transmetent coneixements i valors als infants i adolescents de manera predominantment unidireccional. Aquest procés de socialització se sostenia, en grau considerable, en la representació social dels “encara no” atribuïda a infants i adolescents. Aquesta percepció arrela en els orígens del terme “adolescència”, derivat del llatí adolescere, que significa “encara falta alguna cosa”. Per tant, sovint, pensem en els adolescents com els que “encara no” són prou madurs, no són capaços, no són responsables… versus la categoria social dels “adults” com els ja sí. Cal reconèixer les capacitats i les contribucions dels adolescents a la societat actual, canviant la narrativa al voltant de la seva imatge cap a una visió més positiva i constructiva. Un exemple d’aquesta necessitat de canvi es reflecteix en l’agenda de reptes per a l’actualització del pacte per a la infància (2023), on els adolescents reclamen “canviar la imatge de l’adolescència, en positiu”. 

Amb l’aparició de les tecnologies com a nou agent de socialització reconeixem la importància d’una interacció més bidireccional i inclusiva, en la qual els infants i adolescents també participen activament en la construcció del seu propi coneixement. El que hem après en aquest procés mediatitzat per les TRIC és que la comunicació entre adults-adolescents ha de ser més oberta i ha de valorar els temes que interessen i motiven als joves d’avui en dia com ho són les TRIC. La “por” dels adults per la percepció de manca de competències digitals pot generar una distància respecte als interessos i preocupacions dels nostres infants. A vegades, aquesta por ens pot portar a evitar parlar sobre aquests temes o, fins i tot, a desvaloritzar-los. No obstant això, cal integrar les tecnologies en les nostres converses diàries amb els nostres fills/es i estudiants. Els infants i els adolescents ens demanen, una vegada més, a l’agenda del pacte per a la infància: “Més ajuda per utilitzar les pantalles amb seguretat i no quedar-nos enganxats a elles”. Aquesta crida ens recorda la importància de mantenir obert el diàleg amb els nostres fills/es sobre l’ús responsable i segur de les pantalles, i de proporcionar-los el suport necessari per navegar pel món digital de manera saludable i equilibrada. Això implica no només educar-nos a nosaltres mateixos, sinó que també a estar disposats a escoltar les seves inquietuds i experiències digitals, i a oferir-los orientació i suport en el seu aprenentatge. En resum, parlar de les TRIC amb els nostres infants/adolescents ha de ser una part integral de la nostra interacció diària amb ells/es.

Per anar tancant, voldria destacar la importància de basar la presa de decisions sobre aquests temes en l’evidència científica disponible. Cada vegada hi ha més investigacions que ens parlen dels efectes que les pantalles tenen en el desenvolupament dels infants i dels adolescents. Bona part d’aquestes se centren a explorar els efectes negatius donat l’impacte psicològic i social que tenen en les persones. Ara bé, tots aquests coneixements ens haurien de servir no només per prevenir els riscos sinó que també per promoure oportunitats i estratègies psico-educatives. Des d’aquesta mirada podrem intervenir per generar canvis socials positius i promotors de benestar. Les escoles, en aquest sentit, són contextos de desenvolupament clau per treballar la “prevenció”, però, en quin sentit? En primer lloc, perquè sabem que l’edat en què els i les adolescents accedeixen al seu Smartphone propi està entorn dels onze anys. Hem d’assumir que la prevenció ha de començar des d’edats molt primerenques i m’atreviria a dir que “des del moment en què neixen”. Les tecnologies formen part dels ecosistemes familiars i, els infants, des de nadons ja les tenen al seu abast. La sobreexposició precoç a les pantalles pot ser un factor de risc per al desenvolupament si no hi ha un paper mediador per part dels adults referents, tal com es recull en el manifest infància i pantalles 0-6 anys (2023) o a l’informe salut digital a l’edat pediàtrica (2024). A les escoles també s’ha de vetllar per una saludable exposició a les pantalles proporcionant espais d’equilibri entre les relacions virtuals i les presencials. Treballar aspectes de la personalitat com la responsabilitat o l’amabilitat i habilitats socials per a la vida com l’empatia i la prosocialitat són elements que ajuden a prevenir un ús inadequat de les tecnologies. Afavorir espais acadèmics de diàleg obert per debatre temes que els interessen o preocupen de les TRICS i les xarxes socials són, sens dubte, estratègies clau per ajudar a desenvolupar l’autoregulació cap al bon ús de les TRIC. Des de les escoles (i les famílies) hem d’afavorir l’aprenentatge de competències digitals no només pel que fa a l’ús instrumental sinó que també les relacionades amb la pròpia seguretat i la dels altres en línia, la identitat digital o l’ús ètic i responsable. Com a nota final apuntaré que cal superar el discurs negatiu de la bretxa digital i encaminar-nos cap a la inclusió i la promoció dels drets digitals. Els infants i els adolescents d’avui tenen dret a ser els adults competents digitalment del demà!