Són les 9 del matí. A la porta de l’aula hi és la mestra. Saluda a cada nen i nena i va entrant a la sala. Algunes mares i menys pares se li acosten, i li pregunten alguna cosa i se’n van.

Es tanca la porta i comença a viure’s alguna cosa especial a l’aula. Les criatures es mouen amb total serenitat i confiança, mentre se sent una música suau de fons. Col·loquen les seves motxilles, abrics i bossa de l’esmorzar en un penjador a on hi ha el nom de cadascú i cadascuna escrit. Alguna criatura s’acosta a la mestra, li diu alguna cosa, i en general tant la mestra com la criatura somriu.

Sense dir res seuen en cercle i la mestra va saludant pel seu nom a cadascú i cadascuna: “Bon dia, Alejandro”, i elles i ells responen: “Bon dia Rosa”. Aquesta salutació individual i individualitzada té com a objectiu reconèixer a qui tenim davant com a esser únic, amb la seva història i vida. Criatures que després de la salutació se senten amb la seguretat i la tranquil·litat de compartir part de les seves experiències a manera de vivències, objectes i paraules.

Miro emocionada al meu voltant: Quanta bellesa experiencial em rodeja! La Núria, una experta en plantes, perquè deixa clar que el seu pare i la seva mare l’ensenyen; en Pol i dificultat per a expressar-se i l’espera i el silenci  respectuós dels seus companys; l’Alicia i les seves pors que fan que no pugui dormir – encara- sola al seu llit.

Anar a l’escola i compartir diferents temps, espais i moments amb la Rosa
i les seves criatures em va obrir la possibilitat de replantejar el procés educatiu a la Universitat des d’un altre lloc, ja que les propostes pedagògiques que desplegava m’interpel·laven. Qüestions com la disciplina, els límits, la rigorositat, la llibertat les veia reflectides en les diferents accions que emprenia la Rosa.

Sentia que aquest viatge real i simbòlic entre l’Escola i la Universitat em possibilitava compartir experiències i sabers amb la mestra i les criatures i, establir un diàleg fructífer amb allò que passava i em passava mentre hi era allà.

Viatge en què intentava esborrar les barreres (imaginàries o no) que l’alumnat explicitava al voltant de dos mons: les Escoles a on la pràctica és viva i la Universitat a on s’encarna el saber, la teoria.

I un cop vaig emprendre el viatge i vaig deixar-me sorprendre, les preguntes van començar a habitar en mi, interrogants i dubtes sobre les trobades que tenia, sobre la vida que vivia i sobre el que compartia a l’aula i com ho traslladaria a la Universitat. Què “mostrava”?, com podria portar l’escola a una aula universitària?, quins sabers formaven part de la formació?, com tenia cura de la relació educativa amb joves d’entre 19 i 21 anys que en dos anys serien mestres?

I mentre jo em feia aquelles preguntes, amb les criatures succeïen “coses”, coses que tenien a veure amb necessitats concretes, tangibles, visibles i que la Rosa responia, o ho intentava de la millor manera possible:

“Hi ha massa sorra a la zona de la sala, la Rosa agafa l’escombra i
escombra; hi ha conflictes entre alguns nens sobre qui és “l’amo”
de la pilota, la Rosa els reuneix i intenta que entre ells trobin una
solució, hi ha un bassal d’aigua al terra del lavabo, la Rosa agafa
la fregona i l’eixuga. Amb la fregona a la mà em mira i em diu:
Ensenyes això a la universitat?, perquè això és el que hauran de
fer si volen que la vida entri a l’aula”. (Diari de campo: març 2019)
3

Això ensenyes a la universitat, és una pregunta que encara porto a dins quan m’acosto a la formació universitària i és el que m’ha portat per camins  inimaginables. Camins a on cuidar amorosament l’entrada de les criatures a l’aula, atendre a la pregunta de les famílies, preservar l’espai compartit, posar límits als quals no entenien que ser puntuals és un principi pedagògic que s’ha de cultivar, formaven part d’una pràctica pedagògica de la Rosa en el que l’experiència es cuida, es vivifica i és present.

Per això, els debats al voltant de la incorporació -amb reflexió prèvia o sense – a les escoles de l’última tecnologia, de l’última plataforma virtual o de la innovació institucional més nova, a vegades, poden córrer el risc d’oblidar que perquè succeeixi l’acte educatiu -amb tecnologia o sense- hem de construir i/o reconstruir el fil pedagògic que part del reconeixement de l’altre, de l’altra i de l’un altre que es posa en joc en la trobada educativa.

Aquest viatge pedagògic des de la universitat a l’escola m’ha permès compartir amb l’alumnat universitari les escenes àuliques amb potència pedagògica que la Rosa ponia en joc des de la cura i l’amor a les criatures. Gràcies Rosa