Bona part de la recerca en tecnologia per a l’educació ressalta que una visió més oberta dels models híbrids és més que recomanable. D’una banda, el concepte d’hibridació ofereix una riquesa de possibilitats. D’altra banda, aquesta visió oberta proporciona una perspectiva de disseny de situacions d’aprenentatge amb un enfocament genuí en l’aprenentatge i la inclusió, en contraposició a un ús simplista de la tecnologia destinada només a la distribució o visualització de recursos.

Tant en l’àmbit de la recerca com en el de la pràctica docent, veiem que el co-disseny de models híbrids, amb la col·laboració de professors, estudiants i investigadors, facilita una comprensió profunda dels dissenys tecnològics més adequats per a diferents contextos, tenint en compte les seves necessitats i oportunitats particulars. També veiem que, en educació, la connotació d'”hibridació” hauria de fer referència a la “barreja i fusió de parts tradicionalment separades per donar lloc a un nou híbrid”. Aquest no és simplement una barreja o una versió invertida, sinó una entitat en si mateixa, res distint i únic.

En realitat, els models híbrids sorgeixen quan les “dicotomies” tradicionals en l’educació es difuminen o desapareixen. Alguns exemples d’aquestes dicotomies inclouen: espais d’aprenentatge físics versus digitals; contextos d’aprenentatge informals enfront de formals; educació presencial comparada amb en línia; i metodologies d’aprenentatge actiu, siguin individuals o en col·laboració. Actualment, es fa palesa una nova dicotomia que s’afegirà a la hibridació: la interrelació entre el suport humà i el suport ofert per la intel·ligència artificial en diferent facetes del procés d’ensenyament i aprenentatge.

Avanços en tecnologia educativa han contribuït progressivament a difuminar aquestes dicotomies, facilitant la transició entre espais i modes d’aprenentatge. Per exemple, podem proporcionar als estudiants tasques que es poden realitzar al seu ritme o adaptades a les seves necessitats individuals. No obstant això, sovint és essencial que aquestes activitats estiguin estructurades dins d’una seqüència que hagi demostrat ser efectiva. La tecnologia pot ser una eina útil per guiar aquestes seqüències i optimitzar la seva implementació. També per facilitar la seva combinació amb activitats presencials, mantenint la coherència amb la seqüència pedagògica prevista. Tant les activitats en línia com les presencials, o una combinació d’ambdues, es poden desenvolupar dins l’aula, durant sortides, a casa, a través de simulacions o visites virtuals, i poden ser realitzades de manera individual, en grups o de forma col·lectiva. Aproximacions híbrides d’intel·ligència artificial i supervisió humana poden ser útils per la detecció de problemes d’aprenentatge o la provisió de retroalimentacions durant l’avaluació. Aquestes combinacions no només optimitzen les condicions que promouen l’aprenentatge, sinó que també afecten les tasques dels docents, les quals la tecnologia podria també simplificar.

Els centres educatius d’avui en dia estan enfrontant-se a reptes sense precedents, també per les oportunitats de la hibridació i de la tecnologia. És fonamental que els centres tinguin temps per al disseny i la planificació d’estratègies educatives. Aquesta tasca requereix un enteniment sofisticat de les necessitats i possibilitats tecnològiques actuals, que permeti integrar les eines més adequades dins del procés d’ensenyament-aprenentatge. D’altra banda, les formacions que se’ls ofereixen als professionals de l’educació han d’emfatitzar la perspectiva metodològica i proporcionar espais per la reflexió crítica. El disseny de models híbrids haurien d’incloure estudis de cost-benefici que incorporin tant el benestar del docent com el dels estudiants, sense oblidar aspectes tan crucials com la inclusió i altres drets. Una aproximació de co-disseny, com l’esmentada abans, permet realitzar aquest tipus d’estudis. Al mateix temps, afavoreix la presa de decisions basada en evidències i investigacions actualitzades.