El gran dilema

El mòbil intel·ligent, amb tecnologia 5G, amb accés a la IA, amb capacitat de fer compres, videotrucades, de geolocalitzar, de controlar el son, d’enregistrar la vida, de jugar, de relacionar-nos (ens hem parat a pensar quantes coses arriba a fer?), és un superpoder, i com a tal és capaç del millor i del pitjor. Durant els primers anys de qualsevol persona recordem i anotem els grans canvis: la primera dent, la primera paraula, la primera passa… però i la data del primer mòbil? Perquè aquest és un dia de gran transcendència, un dels grans salts cap a l’edat adulta, que marca un abans i un després: es dona el superpoder sense llibre d’instruccions i de forma automàtica es desencadenen situacions, per un ús abusiu o inadequat, que desestabilitzen els àmbits de l’activitat personal i social. El món educatiu està plenament instal·lat en aquest debat i alguns països com França, Itàlia, el Regne Unit o Holanda han decidit tirar pel dret i prohibir els dispositius digitals als centres educatius, bàsicament per motius de rendiment acadèmic i de salut mental. A Catalunya, els instituts i escoles tenen autonomia per decidir quin ús fan de les TIC als seus espais i cadascú ha reaccionat lliurement al paradigma digital: l’escola GEM de Mataró promou un manifest impulsat per l’escola Sadako de Barcelona per endarrerir tant com sigui possible el lliurament del primer dispositiu intel·ligent als infants i adolescents i per donar-los eines per a fer-ne un ús racional; l’Ajuntament de la Seu d’Urgell ha divulgat un catàleg de recomanacions d’ús de pantalles per edats. En el fons és un prova-error. Prohibir-lo o aprofitar-lo, vet aquí la qüestió. 

Sense filtre

Des de la perspectiva dels mèdia, també hi ha motius per a la controvèrsia. Amb el mòbil a les mans, infants i adolescents estan només a un clic de continguts de qualsevol temàtica de caràcter ideològic, comercial o sexual, que els arriba a raig, sense filtre (cal veure el documental Generació porno d’Oiane Sagasti, emès per TV3). Són, doncs, consumidors analfabets, vulnerables i desprotegits, però, ¡compte!, també tenen la capacitat de convertir-se en generadors d’opinió pública, altrament dit, influencers, ja que d’una forma ràpida, senzilla i gratuita poden obrir el seu propi canal i fer ballar els seus seguidors al so dels seus posts d’Instagram o de TikTok. És el nou quart poder, però sense codi deontològic ni consell editorial.

Entreteniment vs. informació

L’ús incontrolat de les pantalles, segons els experts, també genera una nova cultura multitasca, que fa que molts joves siguin incapaços de concentrar-se en una sola activitat; o el que Sherry Turkle anomena “la soledat emocional”, que descriu la paradoxa d’aquells que tenen una gran colla d’amics virtuals, però són incapaços de tenir relacions humanes significatives en el món real. De tots els efectes col·laterals, n’hi ha un que també resulta inquietant des de la perspectiva social, que és el que en diem la desafecció democràtica. La sobrecàrrega informativa i els continguts personalitzats per algoritmes, provoquen desinterès i despreocupació envers els temes que marquen l’agenda informativa del món i que protagonitzen les portades dels diaris. És molt estrany descobrir un estudiant d’ESO, posem en un transport públic, connectat a un diari digital pendent de la situació de Gaza. Tota la seva curiositat, que en definitiva és la base del coneixement, se l’enduen reels i històries, tan addictives com intranscendents. També aquí els mitjans de comunicació perden la batalla.

Aliar-se amb l’enemic

Arribats aquí, què fem? Intentar aturar la roda del progrés és impossible; prohibir indiscriminadament –qualsevol cosa– sol convidar a la revolta i, a més, en aquest cas no és clar que sigui del tot normatiu: segons un informe del Consell Escolar de Catalunya (CEC), “podria constituir una restricció del dret dels menors a ser considerats ciutadans i entrar en contradicció amb els objectius curriculars vinculats a l’assoliment de la competència digital, els aprenentatges en general i la capacitat d’aprendre al llarg de la vida”. Així, per tant, és molt més prudent optar per aliar-se amb l’enemic: integrar les tecnologies mòbils en les activitats educatives. Des del punt de vista pedagògic, citant altra vegada l’informe del CEC, “tenen un gran potencial, ja que permeten fer certes operacions específiques, presenten una gran adaptabilitat a les necessitats individuals, poden simplificar l’avaluació, i afavoreixen l’aprenentatge als alumnes amb necessitats educatives especials”. 

Educació mediàtica, ja!

En el que hi ha unanimitat és que els nostres superherois i superheroïnes necessiten eines per gestionar aquesta arma que tenen a la butxaca. Com va dir l’oncle Ben Parker a Spiderman, “un gran poder reclama una gran responsabilitat”. I per això és imprescindible implementar projectes d’Alfabetització Informacional i Mediàtica (AMI) als centres educatius.  Això és el que hem fet un equip de periodistes i docents a través del Projecte Junior Report. El 2017 vam impulsar un diari que explica les claus informatives d’un gran tema de forma contextualitzada, per fomentar l’hàbit de llegir premsa als centres educatius i connectar l’alumnat amb l’actualitat a través d’activitats didàctiques que acompanyen la informació. Els ciutadans informats tenen capacitat de prendre decisions i els que no ho estan o es fien de les fonts tòxiques tenen el risc de caure a la xarxa dels populismes o l’extrema dreta; per això, en ple auge dels influencers, és tan important fomentar el pensament crític a les aules.

El mòbil, quin tresor!

En paral·lel al diari d’actualitat, també el 2017, l’equip de Junior Report vam llançar el pilot Revista Escolar Digital (RED), que proposa als centres educatius la creació d’un mitjà de comunicació multimèdia gestionat, dirigit i redactat per l’alumnat, amb el suport i l’acompanyament de periodistes professionals. El principal objectiu de les revistes escolars és desenvolupar de manera integral les competències lingüístiques i transversals de l’alumnat mitjançant situacions d’aprenentatge basades en fets d’actualitat. Aquest projecte emfatitza especialment el foment del pensament crític i analític a través de la producció de contingut periodístic –experiències d’aprendre fent per convertir els estudiants en creadors–, la millora de les habilitats comunicatives orals i escrites dels estudiants, així com la potenciació de les seves competències digitals. Aquí és on ens adonem dels avantatges del superpoder que hem donat als infants i adolescents. És veritat, des del punt de vista periodístic el mòbil és un tresor: és una càmera de fotos, una gravadora de veu i de vídeo, una taula d’edició de reportatges audiovisuals i podcasts, una font de consultes i una televisió per projectar. Tot portàtil, autònom i d’alta resolució. Avui, més de cinc mil joves reporters i reporteres surten amb els seus equips Mojo (mobile journalism) de Junior Report a fer entrevistes, cobrir notícies de l’entorn o enregistrar les festes de l’escola. I a través de l’ús pràctic del mòbil en promovem l’ús responsable. I a partir de l’ús formal, que experimenten publicant les seves produccions en una plataforma real i pública, com és la revista escolar, els donem competències per a la gestió de la informació i de la desinformació. I amb una mica de sort, aconseguirem convertir-los en influencers interessants i rellevants. El debat del mòbil a les aules segueix viu i portarà cua. Implicar els protagonistes en aquest debat sembla la forma més natural de fomentar el seu pensament crític. A les revistes escolars ja hi ha molts articles d’estudiants parlant del tema.