Introduir-me a les aules de primària era el que duia esperant al llarg dels meus anys universitaris com a estudiant de mestra d’educació primària. Recordo entrar i respirar el clima d’un ambient acollidor i càlid, una aula on els nins i nines, moguts per la curiositat de saber, em preguntaven inquietuds que els pertorbaven.
Els sentiments que sorgien amb relació a aquesta situació eren diversos. Per una banda, el meu cos no podia estar més entusiasmat de poder treballar amb nins i nines de cinquè de primària. Per fi podria iniciar i donar vida a la mestra interior que portava dins. Però per l’altra, emocions relacionades amb la inseguretat que provoca fer les coses per primera vegada, la por de no saber gestionar l’aula ni les emocions dels estudiants que l’habiten o la incertesa de no saber com es desenvoluparà aquesta primera etapa em recorrien la ment.
Així i tot, aconseguia que el meu cos estigués impregnat de dedicació, iniciativa i implicació una vegada entrava a l’aula. Faig memòria de la primera vegada que vaig veure als estudiants. Era un grup molt calmat però participatiu, i amb moltes ganes d’aprendre. Endinsar-me dins l’ensenyament i el seu aprenentatge suposava conèixer sota quines condicions aprenien i quins factors incidien en el seu procés, i això significava comprendre les dificultats que molts d’ells i elles patien.
Cada dia resultava ser una oportunitat per aprendre com ensenyar en funció de com aprenien els estudiants. Però la realitat és que aquest estudi també em permetia identificar què motiva als estudiants a voler aprendre i a voler dur a terme certes activitats.
A l’inici del curs escolar els estudiants varen comprar un ordinador Chromebook per a cada un d’ells, convertint-se de manera directa en la seva eina d’estudi i de treball preferida. Moguts per l’interès i les ganes de saber com manejar l’ordinador i tot el que oferia, els estudiants mostraven una gran atenció i fascinació per les activitats que requerien el seu ús.
Encara que aquesta situació em permetia descobrir de quina manera podia incentivar la motivació dels estudiants a aprendre alguna cosa, en certes ocasions l’atenció era tan alta que suposava un desànim quan les activitats que proposava no necessitaven cap recurs tecnològic. Partint dels desavantatges que trobava respecte a un ús excessiu de les pantalles, pensar i elaborar tasques i feines acadèmiques que no calien tecnologies era tot un repte.
En aquest sentit, la situació que desembocava en la meva labor com a docent era amenaçadora, i els moments on em qüestionava quin era el meu paper en aquest punt eren constants. Preguntes amb relació a quines activitats i exercicis havia de construir per mantenir l’atenció dels estudiants, o quina era la manera en què he de presentar el contingut a ensenyar per captar el seu interès també es varen convertir en qüestions que diàriament em feia.
A més a més, reflexionar respecte a aquests interrogants també em va permetre qüestionar-me quina era la meva funció com a educadora, com a persona que els ensenya alguna cosa si, tanmateix, a Internet es troba tota mena d’informació que ells desitgin conèixer.
Per això mateix, el repte ja no només residia en aconseguir captar les seves ganes d’aprendre en activitats educatives que no necessitessin tecnologia, sinó de quina manera podia convertir aquesta eina en el meu aliat i no en el meu enemic.
D’aquesta manera, vaig començar a indagar en quina seria la manera d’atreure l’atenció dels estudiants sense tenir presents elements tecnològics. Però la verdadera pregunta no s’enfoca des d’una perspectiva que rebutja la tecnologia, perquè la realitat és que aquesta s’anirà submergint cada vegada més dins els àmbits que conformen la vida de cada un. La qüestió resideix en esbrinar de quina forma podem els docents gestionar la tecnologia i el seu ús perquè no resulti ser una amenaça per la nostra labor i es converteixi en una aliada.
Pensar en com la tecnologia podria ajudar-me com a docent novel en comptes de perjudicar-me em va ajudar a donar possibles solucions i estratègies per combatre aquesta situació. Un dels aspectes que més els fascinava als estudiants a l’hora de tractar amb els Chromebooks era el fet de disposar d’un nou mètode de treball i la curiositat que els creava experimentar amb aquest. Això suposava sortir de la situació diària, de la “rutina” establerta i de l’ús dels quaderns, llibres i bolígrafs que sempre havien emprat.
En aquest sentit, la tecnologia es presentava com un instrument innovador, i això atreia els estudiants. Per aquesta raó, vaig pensar en altres maneres de presentar el contingut que no continuessin amb aquesta rutina. Una de les activitats elaborades era un escape room amb diferents enigmes que poguessin generar aquesta curiositat que la tecnologia els creava.
Sota la premissa que la relació propera entre estudiants i mestres millora l’aprenentatge, vaig ser honesta i sincera i els vaig confessar que jo, com a mestra, no ho sabia tot, i que Internet els podia donar resposta a qualsevol pregunta que es fessin, però no totes les respostes eren certes. D’aquesta manera, plantejar una pregunta que mogués la seva atracció i les ganes de trobar una solució eren l’inici d’una activitat on els mateixos estudiants, amb l’ús dels Chromebooks, cercaven per la xarxa possibles respostes.
Aquesta activitat no només em permetia captar l’atenció dels estudiants, sinó que responia als seus desitjos d’usar els portàtils, i a l’hora s’activava un debat sobre quina resposta era correcta i quina no. La conversa que es construïa em permetia generar un entorn segur i de confiança on els estudiants discutien envers la informació que Internet els donava, contrastant alhora amb les opinions dels seus companys. D’aquesta manera prenien consciència que no tota la informació que es troba a la xarxa és verídica, i que en moltes ocasions hauran de ser ells, amb la seva formació i experiència, els que jutjaran.
