PF / Pel que fa a la forma en què definim la pobresa digital, potser el costat positiu d’això és que creiem que tothom hauria de tenir la capacitat de connectar-se i unir-se al món digital quan, on i com ho desitgin. Això vol dir que poden tenir Wi-Fi a casa seva en lloc de haver d’anar a una biblioteca o a un altre lloc per fer la feina. I en quan a com ho fan, potser no només amb un telèfon mòbil, sovint cal tenir un ordinador portàtil o una tauleta. Això és realment important i afirmem que la capacitat de fer-ho no es basa només en l’accés a un dispositiu i a la connectivitat. També es tracta de tenir les habilitats per aprofitar-ho. Ara bé, les habilitats poden ser molt senzilles per a algunes persones, com ara “només vull veure una pel·lícula”, “només vull trobar una feina”, “només vull utilitzar una aplicació per parlar amb algú a un altre país”. Per a altres persones, pot ser més complicat. Per exemple, al Regne Unit, tenim al voltant de 12 milions d’adults que no poden utilitzar prou bé un dispositiu per ajudar-los en la seva feina. Així que, per a mi, aquesta també és una descripció de la pobresa digital: poden tenir un dispositiu, però no poden utilitzar-lo per aprofitar-lo de la manera en què està disponible per a ells. Crec que la gent necessita ajuda per comprendre de què es tracta el món digital i quines són les oportunitats que tenen.

PF / Crec que els perills són molt, molt seriosos, oi? A nivell social. Es marcarà la bretxa entre les persones que poden accedir al món digital i les persones que no ho poden fer. Serà cada vegada més ampla i cada vegada serà més difícil tancar aquesta bretxa. En aquest moment és factible proporcionar a la gent un dispositiu personal, la connectivitat és més fàcil i no tan costosa i es pot promoure la formació. Tenim sort a Anglaterra de tenir el que anomenem “campions digitals”, persones d’arreu del país que volen ajudar altres a connectar-se. Però, per exemple, si mires al Fòrum Econòmic Mundial, parlen de quines són les conseqüències de què les persones s’allunyin cada vegada més unes de les altres, i la resposta és que podrien haver-hi problemes socials reals. I això no només afecta als individus: la pobresa digital no és només quelcom que li passa a altres persones, també et passarà a tu. D’aquí a cinc anys, aquestes habilitats que tenim ja no seran importants. Seran diferents les habilitats que necessitaré tenir. I si no segueixo aprenent, si no segueixo creixent i entenent, cauré en la pobresa digital. Així que el que estic dient és que això és quelcom que afecta a tothom, així que no és només quelcom bo per a altres persones. És el correcte per a tothom.

PF / Degut a la situació del govern, estem treballant per augmentar la consciència sobre el problema, no només entre els funcionaris públics, sinó també entre les persones que estan desconnectades. La meva part preferida és treballar amb la gent real, saps? Tenim sort: ens han donat molts milers de dispositius, i no hi ha res que em faci més feliç que treure això a una família amb nens, sovint amb nens en edat escolar, i dir “aquí tens”. I la resposta és que se’n van i són molt feliços. Ara poden començar, tot i que potser no tenen tot el que necessiten. És clar, encara no tenen totes les habilitats i tota la connectivitat, però tenen un inici. Poden anar a seure davant d’un restaurant de menjar ràpid i obtenir Wi-Fi, poden preguntar als seus amics sobre habilitats i aquestes són les coses que em fan més feliç. Així que és una qüestió de big picture.

PF / Sí, a vegades la gent ha de treballar en dos feines al mateix temps, quan abans només havien de fer-ne una. La pobresa digital i la pobresa en sí estan molt, molt lligades. Els dispositius, en particular, són bastant econòmics, però en quan a la connectivitat, les famílies han de destinar diners cada mes. Tenim un milió de famílies que tenien banda ampla l’any passat i que enguany no en tenen, perquè el cost de vida és tan alt que han de prendre una decisió. Em puc permetre seguir pagant per la banda ampla? O bé, en canvi, pago la roba i el menjar dels meus fills? Són decisions que les famílies de tot el món han de prendre tot el temps. Per tant, una de les coses que demanarem és garantir que totes les famílies tindran accés quan i on ho necessitin, fins i tot si no poden pagar-ho.

PF / La resposta es troba a l’inici de la pandèmia: a principis del 2020, no hi havia investigacions sobre la pobresa digital al Regne Unit. L’única investigació disponible -i això també ocorria en altres països- consistia en una pregunta: ha tingut accés a Internet en algún moment als darrers tres mesos? La majoria de la gent diria que sí, llavors el país creia que un 97% de la població accedeix a Internet. No deia quant ni quan, i és clar, sabia que això no podia ser cert. Però no hi havia cap investigació que ho provés. Així que quan vaig començar, havíem de dir a la gent “crec que dos milions de nens i les seves famílies no tenen accés a Internet a casa”. I la gent preguntava, on està la investigació? I jo deia, no n’hi ha cap, però la realitat és que tenim molts, molts milions de nens que estan vivint sota la línia de pobresa en aquest moment. Com poden pagar 50 euros al mes per una banda ampla il·limitada o 200 euros per un portàtil? La investigació va treballar molt més durant el 2020 entorn d’aquest tema, perquè és important, si es vol solucionar el problema, comprendre quin és el problema, quina és la seva naturalesa. A quantes persones afecta? Llavors, de quants diners necessitarem? I com els gastem? Els gastem en habilitats o en dispositius? Ara estem treballant en una peça de recerca molt, molt important i la tindrem aviat, és el que anomenem un estàndard mínim de vida digital. Serà el que anomenem un punt de referència, una línia que podem traçar. Defineix quin és el mínim necessari per poder participar en la societat.

PF / A la fundació tenim un dit que diu que volem posseir poc i inspirar molt, el que significa que no volem ser una organització de gran mida. He treballat molt dur per evitar tenir massa empreses involucrades, perquè sovint són molt inspiradores i impulsades pel seu interès en la societat, però també tenen accionistes als quals han de pensar. Així que he estat intentant reunir grups de persones que estiguin interessades i que, potser, tinguin empreses, però que se centrin primer en la societat. També coneixem moltes altres organitzacions que treballen en projectes, el que anomenem prova de concepte, són bastant petites, sovint amb només 20, 30 o 40 persones. Per exemple, estem treballant en un projecte per a joves que surten de la presó, i el que estem fent és proporcionar-los un ordinador portàtil. Els donem mentors i consells sobre com utilitzar-lo.

PF / Suposo que si m’haguessis preguntat fa tres anys, t’hauria dit que el meu somni era proporcionar dos milions de dispositius als nens en edat escolar. I ara el govern ha enviat dispositius. Però ara sé que el meu somni hauria d’haver estat proporcionar dos milions de dispositius als nens en edat escolar, però també donar-los connectivitat, suport i habilitats. Així que el meu somni sempre canvia. Si he de ser sincer, hauria de ser sobre el govern: que entengui la importància d’això per a la societat. Aquest seria el meu somni, despertar en el 2025, potser amb un nou govern que cregui que la inclusió digital és important. Crec que tinc esperances que això succeeixi. Si no és així, el meu somni es centra molt més en els meus fills i el seu futur.

Accedeix a les investigacions de l’aliança aquí: https :// digitalpovertyalliance . org / dpa – directory – for – research – and – insights /