La Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (CMSI), organitzada per la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT) entre 2003 i 2005, pot considerar-se com el primer moment en el qual la comunitat internacional es va reunir per a discutir l’ús de les tecnologies digitals per a aconseguir un ús més equitatiu i societats més inclusives. 

En aquest moment, els “tecnooptimistes”, tant de la societat civil com dels governs, pensaven honestament que Internet podria tancar una sèrie de bretxes socials i generar importants avanços, especialment en el sud global. Personalment, recordo les llargues discussions entre ONG, activistes i experts, i la percepció que alguna cosa estava realment a punt de succeir gràcies al potencial d’obertura i democratització de la web. La visió era que, a través de les tecnologies digitals, les comunitats remotes podrien connectar-se, les persones amb discapacitat podrien aprendre i treballar millor, els ciutadans marginats podrien tenir veu i ser escoltats, etc.

Avanç ràpid, 20 anys després. 

Les tecnologies digitals estan materialitzant una sèrie de prediccions de ciència-ficció, fins al punt que actualment s’està produint un debat sobre si la intel·ligència artificial podria apoderar-se de la humanitat, amb dos terços de la població mundial connectada a la web. A més, la humanitat ha superat amb orgull una pandèmia planetària i ha continuat aprenent, treballant i vivint gràcies a Internet. Així i tot, si ens fixem en les dades reals, les visions rosades desapareixen ràpidament. Els avanços en la IA corren el risc d’exacerbar l’actual dinàmica del capitalisme de vigilància. Les notícies falses, els deep fakes i la desinformació són més freqüents que mai. I durant la pandèmia totalment digital, el nivell de benestar psicofísic ha disminuït com mai.

Les raons d’aquest infeliç matrimoni entre tecnologia digital i inclusió social són complexes, però una cosa és clara: com en tot matrimoni, els nuvis canvien i necessiten aprendre mútuament a adaptar-se a això. De manera similar, Internet (i la forma en què la usem i percebem) està canviant, i el concepte d’inclusió digital està canviant amb ella. I això sembla ser només el començament d’un canvi més profund. 

A principis de la dècada de 2000, la inclusió digital significava estar connectat a la web (en aquest moment el gran mal es deia “bretxa digital”), i la majoria dels esforços havien de veure amb connectar a la gent. Segurament s’han aconseguit avanços, fins i tot si l’objectiu de tenir a tots connectats encara està lluny d’aconseguir-se, i encara estan florint formes creatives d’aconseguir que cada vegada més persones potencialment aïllades s’incorporin al món digital. No obstant això, el que hem après al llarg d’aquests anys és que, si bé una connectivitat robusta i la disponibilitat de dispositius adequats són un requisit previ per a la inclusió digital, segurament no són suficients.

Tal com ho va reconèixer la Cimera d’Inclusió Digital organitzada en 2021 pel CIF-OIT, la inclusió digital contemporània es compon de tres components principals: accés a la web, alfabetització digital i serveis i continguts digitals inclusius.

Vegem aquestes dues últimes dimensions. Afortunadament, la comprensió contemporània de l’alfabetització digital va molt més enllà de la capacitat operativa per a utilitzar la tecnologia i inclou la comprensió crítica de la dinàmica digital i el seu impacte en les nostres vides, la participació digital i la ciutadania digital activa. També després de l’impuls de la pandèmia, augmentar l’alfabetització digital (cridi-la com prefereixi: habilitats digitals, capacitats digitals, etc.) dels ciutadans és una prioritat a tot arreu. 

Com ho mostra el mapatge d’iniciatives d’inclusió digital realitzat pel projecte MEDICI finançat per la Unió Europea, la gran majoria de les polítiques i projectes públics i privats contemporanis aborden el desenvolupament d’aquestes capacitats. Quan es tracta de continguts i eines digitals, fins i tot si la comunitat d’experts en inclusió digital ha identificat clarament el que s’ha de fer i existeixen diversos enfocaments com el Disseny Universal per a l’Aprenentatge, la majoria de la web encara no està dissenyada amb un enfocament inclusiu. I això corre el risc d’empitjorar amb la pròxima generació de serveis i aplicacions que poblaran la pròxima Internet, basada en la connectivitat 6G i en serveis relacionats amb la IA.

En conclusió, el concepte d’inclusió digital ha anat canviant amb el temps, i amb ell la percepció del que s’ha de fer per a utilitzar la web com una manera d’incloure als ciutadans a través d’activitats significatives d’aprenentatge, treball i entreteniment. 

Enmig d’aquesta turbulència, dues coses són bastant clares. En primer lloc, els avanços actuals en tecnologia digital, que han estat reflectits recentment en un informe del Centre Comú de Recerca de la Comissió Europea, estan oferint noves possibilitats d’inclusió, però perquè això succeeixi es necessiten enfocaments audaços nous, plasmats en el concepte d’inclusió digital radical que es presenta en el Llibre d’Inclusió Digital “4 al 42”. En segon lloc, s’ha de crear consciència sobre la rellevància d’aquest tema entre els ciutadans, perquè la inclusió digital continuï sent una prioritat en l’agenda política i present en el debat públic. 

Per a contribuir a aquesta sensibilització, la Fundació Europea de Formació i el CIF-OIT han creat el lloc www.digitallyexcluded.org, un joc en línia que mostra el que significa estar exclòs en termes de connectivitat, llenguatge i discapacitat física i cognitiva. Només si fem aquestes dues coses al mateix temps (sent radicals en el nostre enfocament d’inclusió digital i continuant generant consciència) podrem començar una nova fase positiva del llarg (i inconclús) viatge d’inclusió digital.