La Xarxa d’Ateneus de Fabricació de l’Ajuntament de Barcelona Xarxa d’Ateneus de Fabricació de l’Ajuntament de Barcelona acull actualment cinc espais distribuïts per la ciutat de Barcelona que, amb una voluntat democratitzadora, posen a l’abast de la ciutadania no només les tecnologies de fabricació digital (impressores 3D, talladores làser, plotters de tall o fresadores), sinó també un seguit de recursos metodològics i tècnics perquè l’ús d’aquestes màquines formi part d’un procés informat, compartit, coherent i sostenible d’introduir una nova solució al món.

Els tallers o laboratoris de fabricació digital, també coneguts com a espais maker, formen part del corrent del DIY (fes-t’ho tu mateix/a) i arreu del món existeixen milers de projectes públics, privats i comunitaris que fan créixer aquesta cultura que es caracteritza, sobretot, per la fabricació d’idees pròpies sense recórrer a processos industrials de fabricació en sèrie. I és que poder materialitzar tot allò que imagines d’una forma accessible i amb el suport d’una comunitat global oberta, no només ha cridat l’atenció d’aficionades, artesanes o empreses d’innovació, també ha despertat la curiositat dels equips docents més tecnòfils pels potencials processos educatius que poden implicar aquestes eines.

A l’Ateneu de Fabricació del Parc Tecnològic, l’any 2021, la comunitat educativa va suposar més d’un 70% de les participacions (equips docents, alumnat, AFAs…). I és que les aules ens resulten una via indispensable per arribar a públics que no tenen accés habitual a aquestes tecnologies: de les aules a les AFAs, de les AFAs a les famílies i de les famílies a les veïnes. Però més enllà del seu valor estratègic, el que se’ns fa més evident amb cada projecte educatiu que acompanyem, és l’encaix natural d’aquestes experiències d’aprenentatge amb les tant apreciades iniciatives STEAM.

Els projectes educatius de fabricació digital als Ateneus tenen la voluntat de reforçar la importància d’un bon disseny de projecte en el qual el docent exerceix un important rol facilitador. El Programa Educatiu que realitzem juntament amb el Consorci d’Educació busca, basant-se en la metodologia TPACK, el treball coordinat entre les tecnòlogues, pel seu coneixement tècnic sobre possibilitats i limitacions de les tecnologies i materials; docents, per la seva expertesa en traslladar i dinamitzar continguts a l’aula; i agents externs, pel seu domini en el contingut que es treballarà durant el projecte (sostenibilitat, disseny de moda, biodiversitat, història, etc.).

És precisament en el moment de planificar un projecte on es fa latent aquesta naturalesa STEAM i és que, triem la metodologia que triem per a navegar les solucions amb l’alumnat, qualsevol procés de fabricació digital està impregnat d’experiències transversals que queden enllaçades per la voluntat de trobar una solució a un repte amb significat.

A l’inici d’un projecte participatiu amb l’alumnat (que anomenem equip de disseny) és essencial conèixer les seves capacitats i motivacions, identifiquem diferents rols, intel·ligències i competències que es poden visibilitzar en diferents etapes: persones amb capacitat de lideratge, per a mantenir l’equip unit, marcar tempos i tasques; persones amb aptituds socials, essencials en el moment de treball de camp, cerca de materials i interactuar amb altres agents; persones creatives per a imaginar solucions innovadores; persones tècniques, que poden plasmar gràficament les idees acotades per després representar-les en programes de disseny 2D o 3D; i persones amb bona narrativa digital, per a documentar tot el procés i fer-lo transferible. La distribució de rols resulta en processos de disseny que tenen en compte les diversitats i alhora visibilitzen capacitats d’alumnes que sovint poden quedar eclipsades per alumnes d’alt rendiment acadèmic. Des d’una altra perspectiva, també podem decidir treballar les mancances, atorgant a l’alumnat rols que els són menys còmodes per a reforçar competències. En aquest moment del plantejament necessitem saber què pot motivar l’alumnat per a considerar-ho al projecte, ja pot ser un contingut o repte, una tecnologia o un material.

Un cop coneixem quines capacitats tenim a l’abast i quines cal reforçar al llarg del projecte, plantegem quines fases seguirem i quines competències i àmbits poden implicar-se. Unes formaran part del procés de conceptualització de la solució i d’altres seran el contingut. Intentem posar l’àmbit tecnològic al servei d’altres àmbits; teatres de titelles per a explicar mites grecs a infantil, àbacs per a matemàtiques, hotels d’insectes per a medi, senyalètica inclusiva per a llengües i arts visuals… fins i tot podem atrevir-nos a buscar reptes fora del centre. L’important és definir reptes reals per a entendre l’impacte que pot tenir l’adquisició d’aquestes competències digitals.

Considero que contemplar un projecte educatiu de fabricació digital des d’una perspectiva de disseny en comptes d’una perspectiva tecnològica ens permet integrar les impressores 3D, les talladores làser o la robòtica com a un element més dins d’un procés constructiu de pensar i repensar el món on vivim començant per aquells reptes que són més propers i tangibles. El disseny, més enllà de trobar solucions, aporta significat i coherència a través de processos col·lectius consensuats i justificats i existeixen metodologies que ens permeten adoptar-lo a les aules de forma simplificada. Els ateneus acumulen més vuit anys d’experiència en pedagogia de fabricació comunitària i educativa i s’han establert com un servei de referència internacional rebent visites i consultes d’administracions i organitzacions d’arreu del món que posen en valor la seva tasca essencial com a agents de lluita contra la bretxa digital a través de l’atenció personalitzada i la capacitació ciutadana.

Quan una persona participa en un procés informat de disseny que acaba en materialització d’una solució reconeix en si mateixa una capacitat empoderant de, no només identificar necessitats, sinó de poder-les resoldre d’una forma creativa i responsable. Quan integrem la tecnologia, en comptes de prioritzar-la, la podem utilitzar per a crear significat i construir al voltant d’interessos individuals o col·lectius. Aquesta perspectiva resulta especialment útil quan volem treballar bretxa de gènere o minories històricament i culturalment desvinculades de la tecnologia.

Amb l’evidència dels seus beneficis, l’aparició d’espais de fabricació digital dins els centres educatius és imminent i delicada. Als ateneus, la frase “tenim una impressora 3D a l’escola, però no funciona” se’ns fa cada vegada més familiar i és que, malauradament, la inestabilitat dels equips docents i la manca de temps poden acabar resultant en màquines espatllades fent pols en racons amagats. Més enllà de com en facilitem els processos d’aprenentatge, ens cal ser conscients que aquestes eines impliquen temps, finançament constant i formació per a poder-les mantenir. Això no vol dir que no existeixen futurs escenaris on tots els centres tinguin els seus laboratoris de fabricació digital, sembla un camí gairebé natural, però pas a pas, primer capacitem docents facilitadors i alumnes crítics des d’una perspectiva d’usuari, garantim usos sostenibles i significatius d’aquestes tecnologies. Els espais de fabricació públics o comunitaris (i Barcelona en té un bon grapat) estan al servei d’aquesta transició i proporcionen accés de qualitat als recursos tècnics. Fins i tot podem començar a comptar amb brillants iniciatives de centres educatius professionalitzadors, com la Llotja Sant Andreu, que obren els seus tallers a la comunitat educativa establint-se com a nodes locals de fabricació.

El temps que porto com a consultora en disseny i educació i coordinant l’Ateneu de Fabricació del Parc Tecnològic, acompanyant docents i infants, però també col·lectius i fabricaires, m’ha permès comprendre que les experiències transversals que facilitem des de la Xarxa d’Ateneus de Fabricació van molt més enllà de la formació d’infants competents en futurs escenaris laborals. Tenir la capacitat comprendre i executar un procés tecnològic que porta a materialitzar una solució ens acosta a un escenari de sobirania tecnològica on el coneixement compartit juga un rol essencial en la democratització dels recursos digitals. 

Tenir coneixements i recursos per a fabricar una solució no necessàriament implica que imaginem un futur en el qual les persones ens autofabriquem tot allò que necessitem. En termes de sobirania, busquem una capacitació que permeti conèixer a tothom per igual les possibilitats de les tecnologies perquè puguin donar respostes a necessitats o idees específiques. Però també perquè el fet de fer ús, o no, d’aquestes tecnologies sigui una decisió informada i puguem, si més no, comprendre què hi ha darrere d’un procés de fabricació, d’un producte o d’una solució per a poder apoderar-nos, també, com a consumidores.