“La Revolució Industrial va començar aquí a finals del segle XIX i encara avui no sabem si els ‘riders’ tenen els mateixos drets laborals que els treballadors d’una fàbrica. De la mateixa manera, en la revolució digital actual encara no està clar quins drets digitals tenim o hem de reclamar.” Qui s’expressa amb aquesta rotunditat és l’arqueòleg especialista en estratègia digital i president de la Fundació puntCAT Genís Roca, preguntat sobre l’escletxa digital que es detecta en multitud d’escoles del país. I, especialment, en les escoles classificades ‘de màxima complexitat’.

El conjunt de la humanitat, doncs, es troba immersa en un daltabaix digital de grans proporcions. I hi ha qui ho està capejant millor i qui ho està capejant pitjor. Ser-ne conscients és el primer pas per poder-hi incidir. Durant el tancament escolar i el confinament domiciliari de 2020, l’educació va traslladar-se a l’àmbit on-line. Però no tothom tenia ordinadors ni connexió suficients per seguir les classes correctament. La bretxa digital apareixia com una evidència a ulls del conjunt de la societat. Per aquest motiu, el Govern va maldar per facilitar ordinadors i connexió als infants de les famílies més humils, un esforç que ha continuat durant el 2021 i 2022, mirant de fer arribar la infraestructura tecnològica a tota la ciutadania. Però quan tothom tingui ja ordinador i connexió… ja s’haurà resolt la bretxa? No. Ni de bon tros.

“Que els alumnes puguin tenir un dispositiu per tenir a l’aula és una gran oportunitat”, explica la responsable de l’àmbit informàtic de l’escola Gabriel Castellà d’Igualada, Tais Espanyol, un centre Magnet. Ara bé, quan aquest alumnat s’endú a casa l’ordinador, si allí tenen un problema i se’ls desconfigura… no saben com avançar, la família no els pot ajudar i tot plegat queda en no-res. Durant la pandèmia, aquesta situació va ser recorrent. Conscients d’aquest problema, des de l’escola han organitzat tallers per acompanyar les famílies a l’hora de fer els primers passos en el nou món digital. La resposta ha estat força minsa: només 11 famílies. I les que hi van assistir, tot just van començar a realitzar passos molt bàsics. “Tothom té mòbil. Però bàsicament només el fan servir per trucar, pel WhatsApp i per la càmera. La majoria no hi tenen ni el correu electrònic configurat. I moltes famílies es troben que no poden ajudar els seus fills… perquè no ho saben fer. No saben ni si els seus fills fan servir el Classroom, perquè no ho coneixen”, exposa gràficament. A l’hora de tramitar les beques on-line, aquest decalatge és quan es fa més evident. O, a tall d’exemple, al setembre de l’any passat es va intentar que la inscripció a les extraescolars es dugués a terme mitjançant una App, “i va ser un fracàs total”.

El cas d’aquest centre classificat ‘de màxima complexitat’ per part del Departament d’Educació seria extrapolable a multitud d’altres centres i famílies del país. Així doncs, més enllà de disposar de les eines bàsiques per accedir al nou món digital, la bretxa digital real es troba en l’ús que es fa de la tecnologia. “Quan parlem d’escletxa digital, posem molt el focus en temes operatius: si té ordinador o no, si el sap fer anar o no… Però el problema és més profund, vinculat a les competències digitals”, exposa Roca. I com transmetre-les a l’alumnat és un repte majúscul.

Ja l’any 2016, de fet, l’informe “L’escletxa digital a la ciutat de Barcelona”¹ realitzat per la Mobile World Capital, apuntava que el nivell formatiu era un vector determinant a l’hora de comprendre la bretxa digital: “El nivell educatiu és una variable que també provoca escletxa digital, sobretot, en el segment amb menys estudis. Nou de cada deu persones amb un nivell educatiu alt o mitjà accedeix diàriament a la xarxa, mentre que només sis de cada deu amb un baix nivell educatiu es connecta a Internet diàriament (…). L’escletxa formativa és determinant en l’accés i la utilització d’Internet.”

Set anys després, la foto continua sent la mateixa. “Disposar d’un aparell i de connexió és una condició necessària, però no suficient, per acabar amb la bretxa digital. Per a què s’utilitzen els aparells que es tenen? Els fills de pares amb capital cultural alt miren continguts interessants, i fins i tot en creen. Els fills de pares amb poc capital cultural miren coses menys interessants, i de fet bàsicament són consumidors”, exposa la tècnica docent del Centre de Recursos Pedagògics Específics de Suport a la Innovació i la Recerca Educativa del Departament d’Educació (CESIRE), Sílvia Zurita. Quan era professora d’un centre Magnet, Zurita va demanar als seus alumnes que ideessin un contingut per ser difós a les xarxes: “Els va costar molt, i finalment van limitar-se a gravar com jugaven a videojocs. Això contrasta clarament, per exemple, amb la filla de la Laura Borràs, que era booktuber.”²

La gran bretxa que s’ha d’intentar resoldre, doncs, és la de “la qualitat d’ús” d’internet, segons la denominació que hi dóna la Fundació Ferrer i Guàrdia a l’informe ‘Bretxes digitals i educació’. L’investigador en comunicació Cristóbal Cobo, de fet, sosté a ‘Acepto las condiciones’³: “Avui en dia, allò rellevant no és solament si tens accés a dispositius o connectivitat, sinó que el valor es troba principalment en allò que pots fer quan estàs connectat”. I, de fet, no dubta en asseverar que emergeix una nova forma de ‘segregació social’ entre els “inforrics” i els “infopobres”.  Des d’aquesta perspectiva, doncs, “la bretxa no és tant entre qui té accés als dispositius mòbils i qui no, sinó entre qui compta amb les competències per poder discriminar i regular-ne l’ús depenent del context i de les necessitats”.

Roca contextualitza la situació: de la mateixa manera que durant la Revolució Industrial va haver-hi guanyadors i perdedors, en aquesta revolució també n’hi haurà. “La tecnologia actual s’inventa fa uns 35 anys, es normalitza fa uns 25 anys, i tot just normalitzem els iPhones des de fa 10 anys. Em semblaria estrany que tota una societat pogués incorporar-se en només 10 anys a aquest nou paradigma digital”, apunta. I, lluny del discurs imperant que tendeix a culpabilitzar els exclosos d’aquesta revolució, afegeix: “No és culpa seva, que no s’hagin incorporat a aquest nou paradigma. En són les víctimes.”

Tenint clar aquest marc, en què hi ha ‘inforrics’ i els ‘infopobres’, i en què els ‘infopobres’ no ho són per voluntat pròpia… què pot fer el sistema educatiu per corregir-ho?

Situar la bretxa digital en una mera qüestió de disposar o no d’ordinador podria acabar sent una visió reduccionista de la problemàtica. Una realitat de la qual se’n van adonar prou bé ja a mitjans dels 2000 els promotors de l’ONG “One laptop per child”, amb l’informàtic del Massachusetts Institute of Technology (MIT) Nicholas Negroponte al capdavant, que volien facilitar ordinadors personals de baix cost a països en vies de desenvolupament: “Avaluació rere avaluació, els investigadors no van tenir més remei que reconèixer la inutilitat d’aquest costós programa per a les competències escolars i cognitives dels menors. En un gran nombre de casos, el balanç va ser fins i tot negatiu, perquè els beneficiaris preferien (oh, sorpresa!) utilitzar els seus ordinadors per divertir-se (a través de jocs, música, televisió, etc.) en comptes de per a treballar”, assevera el neurocientífic Michel Desmurget a ‘La fábrica de cretinos digitales’. I hi afegeix: “Encara hi ha gent que pensa que n’hi ha prou amb donar un ordinador a uns nens analfabets perquè ’s’eduquin per ells sols’ (…). En els països en vies de desenvolupament, s’ha demostrat que distribuir llibres entre les mares de nens petits té un important efecte positiu en el desenvolupament del llenguatge, l’atenció i la interacció social.”

De la mateixa manera, proveir d’ordinador a tot l’alumnat català no serà suficient per reduir la bretxa digital. Com en tants d’altres àmbits educatius, el nivell sòcio-cultural de la unitat familiar acaba sent determinant per superar aquesta nova desigualtat. “Sense competències digitals, tens molt poques oportunitats per sortir-te’n. I hi ha una sèrie de col·lectius que no és raonable pensar que les adquiriran en un temps raonable”, apunta Roca. I si els progenitors no tenen competències digitals, difícilment les podran transmetre als fills. Espanyol emfasitza: “Tenir un ordinador ajuda molt perquè aquesta pobresa digital quedi en part resolta. No tothom es pot pagar un ordinador o connexió. Però a partir de les 5 de la tarda… no hi pots arribar.”

Davant d’aquesta realitat, l’escola ha de compensar les mancances familiars i contribuir a donar una igualtat d’oportunitats a l’alumnat d’entorns més vulnerables? Actualment, a Catalunya hi ha 354 escoles, instituts i instituts escola classificats com a centres “de màxima complexitat”, que escolaritzen uns 225.000 infants i joves. La segregació escolar, doncs, emergeix com a nou escull per corregir la bretxa digital. “Als centres de màxima complexitat, els infants tenen al seu entorn molt pocs models de gent que creï amb la tecnologia. Si no tens cap company que el seu pare o mare sigui dissenyador en 3-D, o informàtic, o programador de videojocs… ni et planteges que ho pots ser! I si aquest model no l’aporta el professorat, aquest model no hi és”, apunta Zurita.

A nivell acadèmic general, el conegut com a ‘efecte company’ (peer effect) s’ha estudiat a bastament, ja que provoca que un alumne desafavorit que s’escolaritza en un centre majoritàriament desafavorit i d’alta concentració de companys pobres acaba obtenint pitjors resultats acadèmics que no pas si s’escolaritzés en un centre heterogeni (Martínez Celorrio, 2019: 53). Amb la digitalització, aquesta realitat s’accelera. Si al dèficit digital familiar s’hi suma el dèficit de diversitat a l’aula, els alumnes més desafavorits que es concentren en centres desafavorits no es troben exposats a aspiracions i objectius vitals ambiciosos, amb la qual cosa el seu horitzó d’èxit escolar és limitat (Ferrer i Gortázar, 2021).

El conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Josep Gonzàlez-Cambray, va presentar a l’octubre de 2022 l’estratègia STEAM (acrònim de ciència, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques) que ha dissenyat el departament⁴, mitjançant el qual tots els centres educatius tindran a disposició un catàleg d’equipament de robòtica i computació, així com de producció audiovisual, alhora que tots els grups-classe rebran un panell interactiu, 30.000 en total, suposant una despesa de 88 milions d’euros. “L’accés a la tecnologia ha de ser per a tothom. Ha d’arribar a tots els infants del país visquin on visquin, siguin quins siguin els seus condicionants socials i familiars. Perquè tenir o no tenir domini de les STEAM i de l’àmbit digital està esdevenint cada cop més un factor determinant de desigualtats, tant entre països com entre individus”, va asseverar. I en el marc del Mobile World Congress (MWC) 2023, va reivindicar que Catalunya és el territori de l’Estat que més ordinadors ha repartit a l’alumnat: un total de 361.642, és a dir, el 39,57% del total⁵.

Malgrat tot, en cap de les dues ocasions Cambray no va especificar que hi hagués una mirada específica envers els centres ‘de màxima complexitat’. A l’octubre, de fet, va exposar que els cursos de formació digital per al professorat dependrien de la voluntat dels propis mestres i professors. La capacitació digital de l’alumant d’entorns més vulnerables, doncs, “acaba depenent tot de la motivació del professorat que hi pugui haver en aquests centres”, avisa Zurita.

Sobre si aquesta inversió tindrà un retorn concret en l’alumnat dels centres més desafavorits, Espanyol no ho acaba de tenir clar: “Dependrà de cada mestre. Hi ha qui la pissarra interactiva la fa servir com un mer projector. Si no hi ha una formació al darrere, si el mestre no busca com fer-ho servir, es queda en una cosa penjada allí de 4.000€ que hi acabes escrivint amb el dit. Les empreses vénen, t’ho col·loquen i se’n van, hi haurà d’haver una formació específica per poder-ne treure profit. Si no ens ho ensenyen a fer servir, no ho podem transmetre als alumnes.”

Perquè… saber utilitzar Gmail, Instagram i el PowerPoint ja és suficient per poder dir que l’alumant compta amb les eines digitals suficients per superar la bretxa? Desmurget i Cobo ho neguen rotundament. “Qualsevol inepte és capaç d’aprendre a utilitzar en tan sols uns minuts aquestes eines que, de fet, estan pensades i dissenyades precisament per a això”, apunta Desmurget. Cobo també sosté que es corre el risc de “creure erròniament que, només comptant amb accés a tecnologia, accés a internet i habilitats digitals bàsiques, algú es pot trobar en una situació de privilegi, quan en realitat és possible que passi tot el contrari. Aquest és el cas de molts ‘smartphone zombies’”.

L’equitat digital, doncs, no passaria només per disposar d’ordinador, connexió i saber utilitzar GMail. El 2016, el llavors president dels EUA Barack Obama va plantejar al Discurs sobre l’Estat de la Unió la importància que l’alumnat aprengués a programar codi informàtic⁶. Mitjançant aquesta iniciativa, volia que tots els alumnes del país “estiguessin equipats amb les habilitats de pensament computacional necessàries per ser creadors en l’economia digital, no només consumidors, i per ser ciutadans actius en aquest món guiat per la tecnologia.”

Ara bé. A la Catalunya del 2023, el professorat està capacitat per ensenyar aquest ABC digital que conformarien les eines de Google, Microsoft i Meta? I anant més enllà… està capacitat per ensenyar a programar C++, Javascript o html? Zurita ho contextualitza: “La tecnologia que està fent servir ara la canalla es va crear fa entre 10 i 20 anys. És evident que el professorat no està format en això. L’única formació que pots tenir és la que t’has buscat tu. Quan jo estudiava, no hi havia pas aquests problemes. I ja veiem com la Intel·ligència Artificial (IA) està irrompent en l’educació! Per tant, no ens podem pas haver format en això! Totes aquestes ultimíssimes novetats no les podràs haver après a la carrera, perquè les eines que hi haurà d’aquí a 5 anys, ni les coneixem…”

Espanyol s’hi suma amb una reflexió profunda: “Una mestra que de cop i volta li toca fer robòtica a 6è., doncs potser no és tan fàcil que n’aprengui com per transmetre-ho als alumnes. En molt poc temps t’exigeixen molts canvis. S’han de trobar moltes hores lliures per formar-se, i no tens per què ser un motivat d’aquest àmbit. Hi ha mestres que alerten que tot va cap al món digital… i paral·lelament els nens no saben escriure! Les mans també serveixen! Els nens han de seguir escrivint i parlant.”

Davant d’aquests reptes majúsculs… l’escola què hi pot fer? Com pot contribuir a reduir la bretxa digital entre l’alumnat més desafavorit, més ‘infopobre’? Uns reptes que, a banda dels apuntats, en comporten d’altres d’encara major calatge⁷. Difícil trobar una adreça de referència. Un ‘error 404’ constant, ja que possiblement el recurs òptim encara no existeix. Ser conscient de la magnitud de la bretxa, si més no, és un primer pas. De fet, el propi govern indi té previst centrar la cimera del G20 que tindrà lloc a Nova Delhi aquest setembre a debatre precisament… sobre com reduir la bretxa digital⁸. A partir d’aquí, que tothom visqui la revolució com bonament pugui. 

Perquè es constata que tenir ordinador per si sol no és condició suficient per superar la bretxa digital. Sí condició necessària, però no suficient. De la mateixa manera, tenir coneixements bàsics d’ofimàtica o d’eines digitals tampoc no acaba de corregir la bretxa. Zurita apunta: “No té sentit ensenyar a utilitzar eines pel sol fet d’ensenyar a utilitzar-les, perquè queden molt ràpidament obsoletes. Allò que té sentit és ensenyar a no tenir por de les eines, a no tenir por de la tecnologia i a saber per què la vols fer servir.” Espanyol hi afegeix: “Als nens no els ensenyo a programar en robòtica, els ensenyo a què s’espavilin. Si tens un problema, que el busquin a Google, han de trobar estratègies per aconseguir-ho. Cal experimentar i equivocar-nos! Han de descobrir com fer que el robot es mogui o el programa d’Scratch funcioni! Si no, no estic fomentant el seu raonament.”

La curiositat, perseverança i la formació constant al llarg de la vida, de fet, sembla ser que seran de les característiques essencials que definiran aquesta nova societat digital.