Aquesta etiqueta era i és aplicable a tothom que, fruit d’aquest immens món de possibilitats tecnològiques que s’han obert els darrers vint anys, acaba absort per les eines i privat del seny que et fa mantenir els objectius inicials. 

Sobre aquest tema, l’equip d’en Mitchel Resnick, dediquen alguns articles a parlar del problema del Tecnocentrisme. A aquests documents evidencien el problema del fet que l’aprenentatge comenci i acabi només amb la tecnologia, i ens oblidem de la complexitat de l’entorn on es situa aquesta tecnologia. També podem trobar literatura crítica sobre fins a quin punt val la pena invertir temps del currículum en l’aprenentatge instruccional d’una tecnologia, sense reflexionar sobre el que s’està fent. Aquestes eines tecnològiques ens han d’ajudar a comprendre el món, a reflexionar sobre els nostres processos interns a l’hora de pensar, i a compartir i participar de la cultura digital interaccionant amb la comunitat en línia.

Aquesta paraula, comunitat, és la gran oblidada quan es parla de tecnologia. Quan parles de tecnologia tothom té al cap noms com Steve Jobs i Bill Gates, o empreses com Microsoft i Apple, però al cor de moltes de les eines que fem servir cada dia el que trobem són peces de software i hardware fetes per gent anònima que treballa de forma col·laborativa i moltes vegades desinteressada. Els canvis realment disruptius dels darrers anys, mai son fruit d’una persona sinó d’una comunitat que col·labora. Veiem alguns exemples:

Al voltant dels anys 1980-90 S. Scott Crump patenta i comercialitza una tecnologia d’impressió 3D, aquesta tecnologia és la coneguda com a FDM (modelat per deposició fosa). Fins al 2009 aquesta tecnologia només pot ser explotada per l’empresa Stratasys que fabrica màquines cares i grans per a indústries molt concretes. L’any 2009 la patent de Stratasys caduca i un equip originalment de la Universitat de Bath, conegut com RepRap, s’afanya a publicar una tecnologia similar, però amb una patent oberta sota llicència GNU. En molt poc temps aquest equip d’uns pocs professors universitaris es converteix en un equip de centenars de persones d’arreu del món que ajuden a evolucionar el projecte, a millorar-ho, a replicar-ho, i a aplicar-ho a diferents àrees. 

Per tant, dins de la impressora 3D que teniu a classe o a casa vostra no hi ha només circuits, motors i hardware. El que hi ha és l’enginy d’alguns professors universitaris anglesos i l’habilitat i el coneixement cedit de forma desinteressada i voluntària de centenars de persones d’arreu del planeta.

El 89.5% dels smartphones², el 96.3% dels servidors més importants del mon³, els 500 ordinadors més potents del mon⁴ i el 71.8% de les càmeres i dispositius IoT⁵, alarmes o dispositius d’infoentreteniment⁶ fan servir tot o part del sistema operatiu Linux. Les línies de codi d’aquest sistema les podem trobar avui en dia en quasi tots els avenços tecnològics importants de la humanitat.

I de qui és Linux? Doncs de tothom. Linux va començar com un projecte personal d’un estudiant de la Universitat d’Helsinky, que en finalitzar va decidir publicar-ho sota llicència oberta per a que tothom pogués fer-se’l seu. Ara mateix la base de Linux consta d’uns 8 milions de línies de codi i hi contribueixen unes 1000 persones. Al ser obert i lliure, qualsevol pot fer servir, modificar o adaptar qualsevol part de Linux, això fa que la majoria dels dispositius d’avui en dia tinguin part del seu codi dins.

Dins de l’àmbit del que en diuen “robòtica educativa” estan ben esteses les plaques basades en el hardware Arduino. L’origen del projecte Arduino és ben curiós. Parteix d’un projecte de màster de l’estudiant Hernando Barragan a l’Institut d’Ivrea publicat sota llicències obertes. A partir d’aquesta placa que es deia Wiring, es dissenya una altre més econòmica i es publica sota llicència oberta de la mateixa forma (Arduino). El fet que sigui oberta, fa que ràpidament es generi una comunitat que la modifica, se les fabrica i realitza adaptacions. Es generen milers d’aplicacions, tutorials i solucions comercials basades en aquesta placa. Tant que fins i tot l’àmbit de l’automatització industrial es veu afectada per aquest tipus de plaques i està obligada a renovar-se.

Si fas servir una eina privativa estàs limitat sempre a les opcions que l’empresa et deixa fer servir i al ritme de desenvolupament dels fabricants, però si l’eina és oberta els fabricants són milers de col·laboradors arreu del món i les possibilitats esdevenen infinites.

Parlar de tecnologia a classe, no hauria de ser només parlar de coets, de cotxes, d’ordinadors o de robots. Hauria de ser parlar de com, de forma comunitària, creem eines que serveixen per millorar les nostres vides. Hauria de ser parlar de com ens organitzem per treballar en grup i com gestionem els lideratges. Hauria de ser entendre com aconseguim que una cosa  nostra deixi de ser nostre i pertanyi a tothom. Hauria de ser reconèixer que som únics, però formem part del tot. Hauria de ser desvincular el producte i el servei del coneixement. El producte i el servei és explotable comercialment, però el coneixement pertany a la humanitat. D’altra forma estem limitant les possibilitats de creixement de la comunitat.

La humanitat quan col·labora aconsegueix coses meravelloses i transgressores com la impressió 3D, el hardware lliure i els sistemes operatius oberts. Amb humilitat, treball dur, i col·laboració podem donar solució a la majoria dels reptes que tenim pendents. Hi ha una frase de Robert Burton (que també se li atribueix a Newton) que diu: “un nan pujat a les espatlles d’un gegant pot veure més enllà que el propi gegant”. A casa nostra no tenim gegants, però sabem fer castells. Quan la informació flueix de forma transparent, quan es treballa dur i en equip, l’enxaneta corona la feina però la victòria és de tots els castellers.