Article d’aprenentatges
MIREIA PLANS, WAYRA FICAPAL, ROGER CANALS, AMANDA BERNAL, ALICE MONTEIL
Avui, la imatge és present a tot arreu: fem i consumim més fotografies que mai. Les imatges condicionen com ens informem, com ens relacionem i fins i tot com construïm la nostra identitat. Aquesta sobreabundància visual —accentuada per la intel·ligència artificial i les xarxes socials— ens obliga a fer front a nous reptes: la desinformació, la crisi de la veracitat, la pèrdua de sobirania visual i la manca d’esperit crític. Davant aquest context, es fa imprescindible educar en el pensament crític visual i dotar el jovent d’eines per comprendre i crear imatges de manera conscient i responsable.
Des de la Fundació Photographic Social Vision fa vint-i-cinc anys que som testimonis d’aquests reptes a través de les activitats que duem a terme amb adolescents, en les quals eduquem la creativitat i la mirada crítica sobre les imatges. Fa anys que intuïm aquesta necessitat, així com el nostre potencial per donar-hi resposta. Impulsades per aquesta inquietud i motivació, presentem aquesta investigació pionera.
En aquest article volem compartir-vos què hem après a través d’un estudi dut a terme amb 1.868 joves d’entre 12 i 19 anys de 168 centres educatius que han visitat l’exposició World Press Photo 2024 al CCCB. L’objectiu ha estat entendre com es relacionen amb les imatges a partir de tres dimensions estretament entrellaçades:
La recerca s’ha desenvolupat en col·laboració amb el projecte Visual Trust de la Universitat de Barcelona i s’ha dut a terme en el context de les visites escolars a l’exposició World Press Photo Barcelona, que cada any rep més de 7.000 estudiants.
El resultat de l’estudi és un diagnòstic pioner sobre la relació del jovent amb la fotografia. Alhora, ofereix un punt de partida per impulsar un debat públic necessari sobre la relació que tenen els joves amb les imatges, establint una base sòlida per passar a l’acció, amb l’actual disseny de nous recursos educatius adaptats al context actual que s’ha proposat la Fundació Photographic.
Amb aquest article no volem limitar-nos a presentar dades. Volem respondre a la pregunta essencial que fonamenta tot l’estudi:
A partir d’aquí, hem identificat sis aspectes clau que cal tenir en compte a l’hora d’inicidir en l’educació visual durant l’adolescència:
Una de les primeres idees que desmenteix la investigació és que el vídeo hagi substituït del tot la fotografia entre adolescents. Malgrat l’èxit de plataformes com TikTok, la fotografia fixa continua sent el llenguatge visual més estès: un 81,7 % dels joves enquestats afirma fer fotografies, molt per sobre del percentatge dels que graven vídeos (35,8%). La fotografia, lluny de desaparèixer, continua sent el seu llenguatge visual de referència.
Ara bé, aquesta producció prolífica no implica necessàriament una pràctica visual madura. Fer moltes imatges no és el mateix que construir missatges visuals amb intenció. Les dades indiquen que la pràctica fotogràfica adolescent és intensa però, sovint, poc elaborada, poc significativa i condicionada per la immediatesa del dispositiu mòbil.
Això és rellevant perquè tendim a pressuposar que els adolescents, pel fet d’haver crescut envoltats de pantalles, tenen una competència visual innata: és el mite del “nadiu digital” aplicat a les imatges. Però la recerca mostra justament el contrari: conviure amb imatges no garanteix la capacitat d’interpretar-les, contextualitzar-les ni utilitzar-les críticament.
Hi ha un segon tòpic que l’estudi també ajuda a qüestionar: la idea que la fotografia adolescent és principalment narcisista i centrada en el selfie individual. Però això no és el que mostren les dades. Els joves fotografien sobretot amistats, família, viatges, paisatges i moments d’oci. La seva pràctica visual és essencialment relacional, col·lectiva i emocional. La fotografia funciona menys com a mirall individual que com una manera de construir memòria compartida, reforçar vincles i donar valor als moments viscuts.
Aquest matís és rellevant perquè convida a ampliar l’enfocament educatiu. Si la fotografia és, per al jovent, una eina de relació, cal entendre què busquen quan fotografien: pertinença, vincle, afecte i reconeixement. Més que la mateixa fotografia en si, el que pren importància és l’acte de fotografiar, com un moment de sociabilitat.
Per això, l’educació visual ha d’incorporar aquesta dimensió social i emocional a l’hora d’abordar el què està en joc en la creació i circulació de les imatges: afecta les relacions entre iguals i la construcció de la identitat.
Contràriament a alguns imaginaris adults sobre l’exposició adolescent a les xarxes, la recerca mostra joves més prudents i selectius del que sovint es pressuposa. Només un 15,7 % afirma compartir les seves fotografies de manera pública. En canvi, un 42,3 % diu que només les comparteix amb persones conegudes, i un 23,7 % directament no les comparteix. En total, un 66 % no fa circular les seves imatges públicament.
Aquesta dada és especialment significativa perquè revela una consciència més gran del que sovint s’assumeix sobre la privacitat, el consentiment i la reputació digital. Molts adolescents no volen exposar-se obertament: prefereixen entorns restringits i cercles de confiança. També mostren sensibilitat a l’hora de compartir fotografies sensibles o potencialment problemàtiques. Hi ha, doncs, prudència i ètica en la circulació de les pròpies imatges.
Ara bé, aquesta prudència disminueix significativament quan observem el consum d’imatges en general, que sovint és fortuït i poc actiu. Només un 25,7 % dels adolescents utilitza canals i plataformes que fomenten una cerca deliberada d’imatges. Crida l’atenció la manca d’intencionalitat significativa i la reducció de la consciència ètica en el consum general.
La majoria d’adolescents consumeix allò que li arriba o li apareix, és a dir, allò que l’algoritme prioritza. La imatge esdevé així un flux continu, governat per la lògica algorítmica: més consumida que observada, més rebuda que buscada.
En aquest context, la relació amb les imatges tendeix a ser més reactiva que reflexiva. Per interpretar una imatge cal aturar-se, descriure, relacionar, contextualitzar, sospesar i contrastar. En canvi, el règim visual de les plataformes empeny cap a la velocitat, l’estímul i la reacció immediata.
La conseqüència és una paradoxa: els adolescents viuen immersos en un entorn hipervisual, però això no es tradueix automàticament en una major capacitat de lectura visual. Més aviat al contrari: la saturació visual pot dificultar l’atenció, la interpretació i la capacitat de lectura profunda.
Un dels resultats més reveladors de la investigació és que els adolescents no són, en general, ingenus davant la manipulació visual. No s’ho creuen tot. De fet, tendeixen a desconfiar quan detecten algun indici de falsedat, artifici o preparació excessiva. Aquesta desconfiança funciona com un mecanisme de protecció davant d’un ecosistema visual cada cop més complex, on la intel·ligència artificial i la manipulació digital han erosionat la confiança visual. Ara bé, desconfiar de tot tampoc no és la resposta. Cal fomentar el criteri per poder discriminar adequadament dins del magma visual.
A més, aquesta prudència no opera igual en tots els casos. Quan la imatge arriba a través d’una persona propera, la percepció de credibilitat canvia. Un 41,6 % dels joves enquestats afirma que confia en una imatge perquè l’ha compartida algú del seu entorn. En canvi, criteris com el mitjà on s’ha publicat (17,8 %) o la versemblança de la imatge (12,2%) tenen menys pes.
Aquest resultat apunta a un canvi de paradigma profund. La veracitat, per a una part important del jovent, no s’associa principalment a la font, al context o als codis informatius de la imatge, sinó a la relació social i emocional que en vehicula la circulació. Es confia més en qui ho envia que no pas en allò que la imatge comunica o en el plantejament estètic o formal de la imatge.
Això té implicacions rellevants. D’una banda, confirma que l’univers digital adolescent està fortament modelat pels vincles afectius. De l’altra, assenyala que la confiança entre iguals pot afavorir una circulació acrítica de continguts, especialment quan una imatge arriba validada per l’autoritat emocional del grup d’iguals.
Una de les dades més destacades de tota la investigació és la que fa referència a la capacitat de lectura i interpretació de les imatges. Quan se’ls proposa descriure i interpretar una fotografia, la majoria dels adolescents en capta el sentit general, però no aconsegueix fer-ne una lectura acurada ni profunda. El 83,1 % no en fa una descripció precisa, significativa i simbòlica de la imatge, i el 63,4 % tampoc no n’aconsegueix interpretar simbòlicament el sentit. Només un 2 % de la mostra assoleix un nivell alt tant en descripció com en interpretació.
Aquestes xifres són especialment rellevants perquè evidencien una mancança de base: la interacció constant amb imatges no genera per si sola competència lectora ni interpretativa. Els adolescents són ràpids i intuïtius, però tenen dificultats per posar paraules al que veuen, identificar els elements que construeixen el sentit i anar més enllà d’una lectura superficial.
L’estudi també posa de manifest que l’alfabetització visual no es distribueix de manera homogènia. Hi ha desigualtats importants segons gènere, territori i context socioeconòmic. Les noies mostren una pràctica més activa i una major consciència dels missatges visuals, i també arriben més sovint a lectures simbòliques acurades de les imatges.
Els entorns urbans i els municipis amb més recursos, per la seva banda, afavoreixen millors resultats tant en producció com en confiança visual i capacitat crítica.
Això ens porta a parlar d’una bretxa visual: no tothom té el mateix accés a referents, a experiències culturals, a pràctiques creatives, a recursos pedagògics o a contextos on la imatge sigui treballada amb profunditat. I si la cultura visual és un llenguatge central del present, aquesta desigualtat pot convertir-se en una nova forma d’exclusió.
Per això no n’hi ha prou amb reclamar més educació visual en abstracte. Cal preguntar-se també per a qui, des d’on i en quines condicions. Una proposta pedagògica que no tingui en compte aquestes desigualtats corre el risc de reproduir-les. I en aquest sentit, volem remarcar el rol central de totes les entitats socioeducatives que complementen l’educació formal i tenen una major capacitat per abordar aquestes desigualtats de manera personalitzada.
S’obre un nou paradigma: cal passar del risc a la formació
Durant anys, bona part dels discursos sobre adolescents i pantalles s’han construït des del llenguatge del perill: exposició, addicció, manipulació, sobreús, fake news, vulnerabilitat. Tot això existeix i no es pot menystenir. Però la nostra recerca convida a fer un gir important. El jovent ja ha interioritzat, en bona mesura, aquests enganys i riscos. Ara necessiten eines per poder navegar el món visual actual: interpretar millor les imatges, crear amb més consciència o decidir amb més criteri el que volen veure o expressar.
Per això la conclusió és clara: cal passar del paradigma de la protecció al paradigma de la formació.
Perquè aquesta formació sigui efectiva, ha de treballar, com a mínim, en tres grans àmbits.
Es tracta de donar eines als joves perquè puguin crear imatges de més qualitat i que tinguin intenció, sensibilitat i consciència crítica. L’objectiu és que no només aprenguin tècniques visuals, sinó comprendre que tota imatge construeix una mirada i transmet una determinada manera de veure el món. Per exemple, aprendre a fer una fotografia que expliqui una història, a escollir l’enquadrament o la llum, i a ser conscients de què comuniquen quan comparteixen una imatge. Això implica desenvolupar la capacitat d’expressar idees, relats i emocions a través de les imatges, però també de prendre consciència i responsabilitzar-se dels efectes que poden tenir les seves imatges en els altres.
Cal ampliar la seva capacitat per desxifrar i interpretar imatges complexes de manera crítica i contextualitzada Això vol dir, per exemple, saber detectar si una imatge està manipulada, identificar la intenció d’un anunci o qüestionar els estereotips que pot transmetre una fotografia. Això implica aprendre a identificar les intencions, els interessos i les emocions que intervenen en la construcció visual, així com entendre els mecanismes de manipulació, selecció i representació presents en l’ecosistema mediàtic contemporani i els seus codis socials. També implica disposar de criteris propis per valorar la credibilitat de les imatges, desenvolupant una mirada capaç de qüestionar allò que aparentment es presenta com evident i decidir en quines imatges poden confiar i en quines no.
Es tracta de promoure una actitud més activa, crítica i responsable davant l’allau d’imatges que circulen en l’entorn digital. En el context actual resulta fonamental desenvolupar la capacitat d’aturar-se, escollir, contrastar i decidir què es vol mirar, compartir o modificar. Especialment pel que fa al que miren, cal fomentar una actitud més proactiva a l’hora de buscar continguts rellevants i d’interès, per evitar deixar-se arrossegar pel flux constant d’imatges, i ser conscients de com ens condiciona el que veiem.
Lluny d’un discurs alarmista en contra de les imatges o l’adolescència, apostem per una educació visual que amplïi la creativitat, la consciència crítica i la profunditat interpretativa de la cultura visual adolescent. Educar visualment també implica prendre consciència de com les imatges configuren els nostres imaginaris, emocions i formes de relacionar-nos amb el món.
Educar la mirada és educar la ciutadania
En un món en què cada cop més conflictes, relats, vincles i discursos passen per la imatge, l’alfabetització visual no hauria de ser ni un luxe cultural ni una habilitat complementària sinó una competència bàsica per a la ciutadania. Sense eines per analitzar, crear i compartir imatges amb sentit crític, perdem autonomia. I quan es perd autonomia visual, també es debilita la capacitat de participar de manera lliure i informada en la vida social.
Aquesta investigació va més enllà, de l’objectiu inicial d’elaborar un diagnòstic: obre una conversa pública necessària, interpel·la l’escola, però també les famílies, les institucions culturals, el tercer sector i les administracions. Perquè educar la mirada és una responsabilitat compartida.
Si volem que els adolescents no siguin només consumidors passius d’imatges sinó ciutadans capaços de llegir-les, qüestionar-les i crear-ne de pròpies, cal donar a l’educació visual el lloc que li correspon.
Perquè en l’era de la saturació visual, aprendre a mirar és una manera d’aprendre a pensar. I, potser avui més que mai, pensar críticament és la condició mínima per continuar sent lliures.
El text que es mostra a continuació ha estat traduït per una eina de traducció automàtica. És possible que hi hagi algunes errades producte de la traducció literal.
Les funcions de cerca i ordre solament funcionaran en l’idioma català.
Gràcies per la vostra comprensió.
