Clara Soto és professora de matemàtica en una escola secundària de la província de Buenos Aires a l’Argentina. Un dels moments crítics pel que respecta a l’ús de la tecnologia, és quan els estudiants han de realitzar un compte en la seva calculadora i obren el cel·lular. “Quan toquen la pantalla per a fer una operació s’escolta des del meu escriptori les notificacions de les apps”. “És molt molest, però també ho entenc com una cosa irresistible”, comenta Clara.
A l’aula de Clara es permeten les pantalles per més que molts col·legues reneguin d’això. Així ho va definir des del primer dia de classe quan va elaborar un contracte de paraula amb els estudiants per a l’ús responsable dels dispositius. En sala de professors, la que aixeca la veu amb una certa preocupació és la professora de literatura Maite Lorenzi. Clara i “Chuli” -com li diuen a Lorenzi- van veure la transició completa de les pantalles ingressant a l’aula, des dels primers telèfons mòbils, les computadores del pla Connectar Igualtat1, a l’univers de les plataformes. Mentre Clara sosté que “la vida virtual és la segona realitat dels nois”, Lorenzi fantasia amb la prohibició de l’ús del telèfon, situació que no està normada a l’Argentina encara que en un quart dels països del món ja funciona. Lorenzi insisteix que la resolució a aquest problema és amb una ordre clara, apel·lant a l’autoritat docent. Si bé no ho realitza formalment, sol indicar als seus estudiants que guardin els aparells no sense aclarir que podria haver-hi sancions si algun dels estudiants desoeix la consigna. No ho prohibeix de fet, però presenta les condicions per a això.
Entre les dues professores sobrevola una disjuntiva que és d’època, i que no té un itinerari unívoc o tancat: com construïm ciutadania digital amb els adolescents, fent equilibri entre l’ús escolar dels dispositius i la seva funció social, recreativa i dispersiva. En un informe recent de la UNESCO sobre tecnologia i educació s’observa una relació negativa entre un ús excessiu de les TIC i els resultats acadèmics dels estudiants. Sobre aquest punt, prenent les alertes del cas, és important dimensionar que l’entrada dels dispositius (tots) a les escoles té com a principi la integració gradual de les TIC al sistema educatiu. Les polítiques d’integració es despleguen per a democratitzar la participació i dotar d’eines de jerarquització de la informació i en tot això els cel·lulars tenen un lloc preponderant. No és un problema d’accés, sí de bon ús. Construir, llavors, ciutadania digital és millorar els processos d’ensenyament i d’aprenentatge i també de posar a la disposició dels estudiants l’accés a coneixements que, en cas de no treballar-se a l’aula, es distribuirien de mode mercantilitzat en la població. La transformació cultural que comprèn això, inclou el cel·lular obert amb les seves múltiples funcions connectant als estudiants amb l’entorn i el coneixement.
Maite Lorenzi reconeix que “la prohibició genera una ansietat terrible en els estudiants i d’alguna manera afavoreix que s’usi d’amagat, la qual cosa resulta complex”. “Genera que ho treguin d’amagat”. Si bé entén les contradiccions del cas, sent que li falten elements per a administrar l’ús dels dispositius en les seves classes de literatura, per la qual cosa brega per anul·lar-los.
Les aplicacions, com sabem, estan dissenyades per a captar l’atenció humana i així posar en pausa qualsevol altra activitat que s’estigui realitzant. Si bé són la font de distracció per excel·lència entre els estudiants, no competeixen amb els continguts educatius. El que sí que és plausible de destacar, és que el cel·lular condiciona el temps de producció i oci dels adolescents durant la seva vida diària escolar. No es tracta només de mirar “stories” i vídeos de TikTok, o de seguir un xat grupal: un cel·lular és l’encreuament de diversos mons i eines que, igual que als adults, ens acosta i allunya, ens facilita la vida o ens orienta a la perdició.
A tall de conclusió, es pot pensar que, lluny d’ocultar-ho, és recomanable construir un espai administrat per al cel·lular. Establir moments, més o menys regulars, d’ús productiu on els estudiants se sentin validats en el que fan. Que al final d’una activitat puguin googlejar un concepte o buscar la bio d’un autor en Wikipedia, amb la mirada atenta del docent perquè optimitzin els patrons de cerca, siguin crítics, comparteixin les fonts, i perquè puguin iniciar un intercanvi sobre el trobat, pot ser un primer camí per a incorporar de manera administrada i amb sentit educatiu el mòbil a l’aula.
