Des de l’àmbit educatiu també veuen bé la mesura. “L’escola és l’únic lloc on l’alumne pot aprendre a ser competent digitalment, però alhora hem de racionalitzar-ne l’ús i utilitzar la tecnologia només quan pugui millorar el seu aprenentatge o quan està desenvolupant la competència digital”, apunta Jordi Musons, director de l’escola Sadako. En aquest centre, ja van decretar que els mòbils no entressin a la classe quan van veure una dependència creixent a aquests aparells per part de l’alumnat. “És un canvi petitet que ens ha ajudat”, afirma.
Ara bé, tot i avalar la regulació dels mòbils a les escoles, el director de Sadako avisa que només és la punta de l’iceberg. “El gran conflicte és en l’àmbit familiar”, afirma. És per això, que el gran canvi que ha viscut l’escola no és tan regular l’ús del mòbil a l’aula, sinó el poderós pacte que van subscriure totes les famílies de 6è, que s’han posat d’acord per endarrerir uns anys la compra del primer mòbil als seus fills i filles. “Com a societat, hem cedit de forma prematura a l’hora de donar mòbils amb l’argument que patim quan van sols a l’institut o que el nostre fill és l’únic que no en té”, explica el director. Tenint en compte la “gran consciència col·lectiva” que s’ha creat, Musons aposta per insistir a buscar la complicitat de les famílies i “consensuar criteris”, orientar-los i marcar pautes i bones pràctiques.
Imposar una llei des de dalt, alerta el grup d’experts, no servirà per canviar les coses. De fet, avisen que la mesura no hauria de ser prohibir els mòbils sinó regular la convivència amb altres dispositius. “Prohibir els mòbils no resol el problema”, avisa José Ramon Ubieto, psicòleg clínic i col·laborador docent de la UOC i la UB, que aposta per pautar l’accés a qualsevol dispositiu i, així, “regular la convivència digital” actual. “Vivim en un món digital, perquè barregem per igual el món físic i el digital. Els mòbils ja no són objectes, ara son entorns que ens connecten amb tot el món. Per tant, la pregunta no ha de ser en quina edat podem tenir accés als mòbils, sinó com hem de regular aquesta convivència”, adverteix. Si ara prohibeixen els mòbils a les aules, l’alumnat passarà a veure els mateixos continguts però des d’un altre dispositiu. “S’estan regulant uns objectes, no la relació amb la virtualitat”, assegura Ubieto.
A més, cal posar el focus especialment en les famílies vulnerables, on l’ús de pantalles és més elevat. “Quan comparem barris com el Carmel o Sarrià, veiem que al Carmel els infants utilitzen el mòbil el doble de temps que a Sarrià, i a més hi ha un ús diferent i menys control parental”, assegura Ubieto. La principal causa d’aquesta desigualtat és la gran dificultat de conciliació familiar i laboral que tenen les famílies amb menys recursos, especialment les monoparentals. És per això que Ubieto planteja dues solucions: la primera, diu, és assegurar-se d’afegir aquestes famílies al procés de “sensibilització i conscienciació” respecte a les pantalles, i, en segon lloc, garantir que aquests infants tinguin “alternatives presencials a l’ús de les pantalles” mentre els seus pares no poden fer-se’n càrrec. Per exemple, ampliar els equipaments públics que permeten fer deures i activitats en presència de monitors de lleure. “Aquestes polítiques públiques compensatòries són clau per fer que aquesta desconnexió no sigui un luxe al qual poden accedir algunes famílies, sinó un dret per a totes”, sentencia el psicòleg.