L’ús dels mòbils entre els infants i joves està al centre del debat i de l’agenda política. Ho demostra el fet que el Govern ha anunciat que a partir del curs que ve a les escoles catalanes cap alumne podrà fer servir el mòbil i als instituts només es podrà utilitzar per a un ús “educatiu específic autoritzat”. I en paral·lel, centenars de famílies s’han organitzat per endarrerir la compra del primer mòbil als 16 anys. Tot plegat, també s’està analitzant des del projecte d’Equitat Digital de la Fundació Bofill, i en concret des del grup de treball de benestar digital, que indaga reptes i solucions per garantir un bon ús de la tecnologia des d’una perspectiva social, de salut i educativa. D’entrada, el grup de treball veu amb bons ulls la regulació del mòbil a les escoles, però els seus membres avisen que la clau de volta la tenen les famílies.

“La regulació dels mòbils a les aules és un gran inici”, afirma Carme Rovira, pedagoga i responsable d’innovació educativa i social del Campus de Sant Joan de Déu. “L’escola és el lloc on podem regular l’ús del mòbil i les famílies hem d’entendre que si l’escola fa això és pel benefici dels nostres fills”, avisa. Els professors universitaris, diu, ja fa temps que veuen que els joves tenen “cicles de concentració molt baixos” a classe i pocs hàbits d’estudi. Una vegada detectat el problema cal buscar-ne les causes i atacar-lo d’arrel, i això no és només prohibir els mòbils a classe, sinó també “donar més eines perquè tinguin l’habilitat d’estudiar”. 

Des de l’àmbit educatiu també veuen bé la mesura. “L’escola és l’únic lloc on l’alumne pot aprendre a ser competent digitalment, però alhora hem de racionalitzar-ne l’ús i utilitzar la tecnologia només quan pugui millorar el seu aprenentatge o quan està desenvolupant la competència digital”, apunta Jordi Musons, director de l’escola Sadako. En aquest centre, ja van decretar que els mòbils no entressin a la classe quan van veure una dependència creixent a aquests aparells per part de l’alumnat. “És un canvi petitet que ens ha ajudat”, afirma. 

Ara bé, tot i avalar la regulació dels mòbils a les escoles, el director de Sadako avisa que només és la punta de l’iceberg. “El gran conflicte és en l’àmbit familiar”, afirma. És per això, que el gran canvi que ha viscut l’escola no és tan regular l’ús del mòbil a l’aula, sinó el poderós pacte que van subscriure totes les famílies de 6è, que s’han posat d’acord per endarrerir uns anys la compra del primer mòbil als seus fills i filles. “Com a societat, hem cedit de forma prematura a l’hora de donar mòbils amb l’argument que patim quan van sols a l’institut o que el nostre fill és l’únic que no en té”, explica el director. Tenint en compte la “gran consciència col·lectiva” que s’ha creat, Musons aposta per insistir a buscar la complicitat de les famílies i “consensuar criteris”, orientar-los i marcar pautes i bones pràctiques. 

Imposar una llei des de dalt, alerta el grup d’experts, no servirà per canviar les coses. De fet, avisen que la mesura no hauria de ser prohibir els mòbils sinó regular la convivència amb altres dispositius. “Prohibir els mòbils no resol el problema”, avisa José Ramon Ubieto, psicòleg clínic i col·laborador docent de la UOC i la UB, que aposta per pautar l’accés a qualsevol dispositiu i, així, “regular la convivència digital” actual. “Vivim en un món digital, perquè barregem per igual el món físic i el digital. Els mòbils ja no són objectes, ara son entorns que ens connecten amb tot el món. Per tant, la pregunta no ha de ser en quina edat podem tenir accés als mòbils, sinó com hem de regular aquesta convivència”, adverteix. Si ara prohibeixen els mòbils a les aules, l’alumnat passarà a veure els mateixos continguts però des d’un altre dispositiu. “S’estan regulant uns objectes, no la relació amb la virtualitat”, assegura Ubieto.

A més, cal posar el focus especialment en les famílies vulnerables, on l’ús de pantalles és més elevat. “Quan comparem barris com el Carmel o Sarrià, veiem que al Carmel els infants utilitzen el mòbil el doble de temps que a Sarrià, i a més hi ha un ús diferent i menys control parental”, assegura Ubieto. La principal causa d’aquesta desigualtat és la gran dificultat de conciliació familiar i laboral que tenen les famílies amb menys recursos, especialment les monoparentals. És per això que Ubieto planteja dues solucions: la primera, diu, és assegurar-se d’afegir aquestes famílies al procés de “sensibilització i conscienciació” respecte a les pantalles, i, en segon lloc, garantir que aquests infants tinguin “alternatives presencials a l’ús de les pantalles” mentre els seus pares no poden fer-se’n càrrec. Per exemple, ampliar els equipaments públics que permeten fer deures i activitats en presència de monitors de lleure. “Aquestes polítiques públiques compensatòries són clau per fer que aquesta desconnexió no sigui un luxe al qual poden accedir algunes famílies, sinó un dret per a totes”, sentencia el psicòleg.

Per avançar en aquesta línia, Ubieto planteja una “desconnexió digital” amb tres característiques: que sigui col·lectiva, consensuada al màxim i gradual. “Hem de ser conscients que tothom s’ha d’implicar: l’administració, la indústria que dissenya gadgets amb un potencial addictiu, les famílies, els mitjans… Tots tenim una responsabilitat en aquest debat”, assegura el psicòleg. Una bona manera de començar és seguir les pautes de la Societat Catalana de Pediatria: dels 0 als 3 anys, no tenir cap contacte amb les pantalles; dels 3 als 6 incorporar uns 30 minuts acompanyats, fonamentalment per mirar dibuixos animats; dels 6 als 12 es pot ampliar l’ús a tauletes, videojocs i ordinadors sempre en espais comuns i amb un temps limitat; dels 12 als 14 es pot deixar una mica més de temps i començar a plantejar un mòbil (en cas que sigui molt necessari) i en tot cas sense connexió a internet i només per a trucades. A partir dels 14 anys, posar sobre la taula el fet de tenir un mòbil amb una connexió limitada i, en tot cas, sense xarxes socials. “Hem d’endarrerir al màxim l’accés a les xarxes fins passats els 16 anys”, proposa. Ubieto ho compara amb el fet de tenir claus de casa: “Deixar el fill sol a casa és un procés gradual fins que arriba a tenir claus pròpies. Si donar les claus de casa és un procés gradual, com no ho ha de ser donar les claus del món?”

Així doncs, el grup de treball de benestar digital de la Fundació Bofill, alertats per l’ús abusiu dels mòbils i les pantalles entre l’alumnat i les conseqüències socials, acadèmiques i emocionals que això té, veu bé regular els mòbils a les escoles i instituts com a primer pas, però avisa que calen passos i compromisos més amplis per regular no tant l’ús de l’aparell en concret com de les finalitats i propòsits de la tecnologia en general. I per fer-ho, coincideixen els tres, pot ser una bona idea seguir les instruccions de la Societat Catalana de Pediatria, generar bones pràctiques a l’escola i l’institut i, sobretot, buscar la implicació de les famílies, que al capdavall són l’exemple on s’emmirallen els infants. I per fer-ho, coincideixen els tres referents, cal sobretot la implicació de les famílies, que al capdavall són l’exemple on s’emmirallen els infants. Debatre-ho i posar-ho al centre de l’agenda pública és el primer pas.