En el marc del procés participatiu d’escolta de famílies i docents, pel disseny d’una “Agenda d’Equitat Digital per a Catalunya” que lidera la Fundació Bofill, vam tenir l’oportunitat de participar en dos grups focals. Un amb docents de l´IES La Mina (Sant Adrià del Besòs) i un altre amb famílies de l´Escola Santiago Rusiñol del districte de Nou Barris (Barcelona). Aquest article recull les idees principals que van sorgir en les dues converses i la interpretació i la lectura feta posteriorment d’aquestes dades.

Usos i riscos de la IA a l’escola ia la família

Tots habitem aquest món digital de manera voluntària i hi hem delegat qüestions tan importants com són el saber i ara els afectes. Els xats de IA generativa (GPT, Gemini, DeepSeek…) són els programes més usats per adults i adolescents.

Una de les seves principals finalitats és la de millorar els aprenentatges demanant informació ràpida o programant algunes activitats. A l’IES La Mina trobem usos interessants lligats a la producció musical a 5è de primària i 1r de l’ESO mitjançant aplicacions específiques. També els permet fer infografies de les visites culturals que fan. A 2n i 4t de l’ESO utilitzen la IA a classes de Robòtica per programar codis i també hi ha usos de millora de les tècniques d’estudi.

Pels docents, la IA és una eina que els permet programar plans individuals de treball i noves activitats de manera més fluida, diversificant-les. Són conscients de la importància d’aprendre a fer-ne un bon ús: “no deixa de ser un recurs, quan descobrim les llanternes dels mòbils no esperàvem gran cosa i ara tots la fem servir. Amb la IA passarà igual, tot depèn de l’ús que li donis.” Un altre afegeix que per a ells és fonamental que “el seu ús redundi en els aprenentatges, que no sigui una pèrdua de temps”.

Pel que fa a fomentar el pensament computacional, és fonamental un bon ús de la IA que els permeti l’estructuració d’un problema, la seva comprensió després d’una bona lectura. També els traductors automàtics col·laboren amb els nouvinguts per facilitar-ne la incorporació i socialització.

A Primària, el seu ús és més limitat. Els adolescents —ens expliquen— també fan usos privats diversos que van des de l’oci fins a l’aprenentatge i la socialització.

Al costat d’aquests usos inventius, hi trobem també alguns riscos. El més important que assenyalen docents i famílies és el segrest de l’atenció. Segrest que constaten de diverses maneres: pèrdua d’hores de son, baix rendiment acadèmic, disminució d’habilitats socials i activitats creatives (lectura, hobbies) i esportives, a més d’algunes violències digitals.

El risc més gran percebut d’aquesta focalització i externalització del pensament a la màquina és la pèrdua gradual de la capacitat de pensar críticament, tal com alguns docents detecten en treballs acadèmics elaborats per la IA sense cap reflexió per part de l’alumne. Les famílies ressalten la sobreestimulació sensorial i la seva incidència en la pèrdua de capacitat d’atenció i concentració ja des de la primera infància.

Un docent ens explica com al centre tots van quedar paralitzats un dia a causa d’una apagada de l’internet. Molts no sabien com continuar sense el recurs digital, com si els aprenentatges en depenguessin totalment. Diverses famílies assenyalen la naturalització que alguns dels seus fills han fet de l’ús de les pantalles, al punt que “només aixecar-se del llit, ja em demanen que els posi la tele i no volen saber res més”. Docents de secundària comenten com molts alumnes es fiquen al llit molt tard veient sèries o reels a les xarxes socials.

A aquest segrest de l’atenció, principal impacte de la virtualitat, se n’hi sumen altres de més nous que preocupen docents i famílies. En primer lloc, aquells vinculats a fenòmens de dependència emocional, especialment amb els usos dels xats conversacionals. Cada cop més adolescents xategen diàriament amb GPT (o altres) per plantejar-li preguntes sobre aspectes vitals: sexualitat, mort, amistat, consums, alimentació, salut mental. Un docent s’hi refereix assenyalant que l’usen com si fos “un consultori sentimental”. Els resulta atractiu per la seva empatia algorítmica que simula una comprensió intersubjectiva: “entenc el teu malestar i sóc aquí per ajudar-te”.

Els preocupa que portin aquesta relació a l’extrem de generar, a més d’una forta dependència emocional, situacions problemàtiques com ara passatges a l’acte suïcida, autolesions o trastorns de la conducta alimentària. Conductes que podrien ser induïdes pels suggeriments que la mateixa IA els fa.

Diversos docents i mares i pares coincideixen en la seva apreciació que alguns dels seus alumnes/fills “creuen a ulls clucs el que el xat els diu o veuen en xarxes socials”. Com si aquesta realitat no admetés dubtes i es presentés, per a ells, com una veritat absoluta. “Jo —ens explica un docent de secundària— he tingut alumnes que han considerat que les sirenes existeixen, que els unicorns són de color plata i brillen.” Un altre explica que un dia un alumne de l’ESO li va dir que “el nucli de la terra era a Nova York perquè li havia dit la IA”. Coincideixen que aquests bitlles també els troben a xarxes socials com YouTube o TikTok.

A molts els costa diferenciar entre dades objectives i bulls avalats per influencers: “Temo —diu la mare d’una nena de 7 anys— que la meva filla cregui que les famílies que veu en sèries o vídeos de YouTube, on tot és fantàstic, són la normalitat”. Els preocupa la distorsió de la realitat que els pot produir, tal com diu una mare: “Si jo hagués vist a la meva infància el que veu la meva filla, potser pensaria que el problema sóc jo i que quan hi ha problemes a la meva família: dies dolents, la caldera feta malbé, els problemes de final de mes… pensaria que som nosaltres els que ho estem fent malament”.

D’altres els preocupa la competitivitat que apareix en algunes sèries infantils: “A veure qui va més ràpid, a veure qui…”. Altres famílies assenyalen el risc que els seus fills vulguin imitar alguns comportaments vistos online, “que estigui una mica seduïda per totes aquestes conductes que veu cada dia a la pantalla”. Destaquen els missatges enganyosos que apareixen a les xarxes socials on sembla que l’esforç assegura sempre el resultat estimat: “si vols, pots”.

Una variant de la manipulació de la realitat la trobem en la difusió d’imatges denigratòries amb caràcter racista o misogin. A les escoles visitades no han detectat cap cas greu —sí alguns intents de connexions prohibides—, però és una realitat que la IA afavoreix aquestes conductes per la facilitat d’accés i ús.

Controls i pautes per al bon ús digital

Docents i famílies coincideixen que és hora de deixar de ser ostatges de nosaltres mateixos i aquesta seducció digital i recuperant l’atenció. Per això, proposen regular-ne l’ús apel·lant a la responsabilitat de tots els agents implicats: docents, alumnes, famílies i administració.

Famílies i docents coincideixen en la necessitat de treballar a partir de 4 eines claus:

1. Desconnexió : a les escoles consultades són molt conscients de la necessitat de preservar l’aula i el pati del soroll digital: “quan vam prohibir els mòbils al pati, de sobte van començar a jugar i va canviar la dinàmica per complet”. Per fer-ho, estableixen mesures de control sobre l’ús dels mòbils i les pantalles, restringides a usos específics de l’aprenentatge. Això permet als alumnes socialitzar millor i evitar conductes disruptives (fotos robades, amenaces…). La paradoxa —com explica una docent— és que estrany és el dia que no sona un mòbil durant l’horari escolar i la pantalla indica que el que truca és un dels progenitors, sabedors de la prohibició de l’ús del mòbil en aquest horari. Per part de les famílies, també hi ha consciència d’establir a casa controls parentals sobre els temps d’ús i continguts. Una mare explica com la seva filla mirava uns dibuixos animats autoritzats per a la seva edat però que havien estat manipulats i incloïen temàtiques inadequades: maltractaments, abusos… Altres prefereixen pagar plataformes on assegurar millor el control de continguts que a les xarxes socials com YouTube. Aquesta sensibilització no arriba a totes les famílies i això genera conflictes ja que alguns disposen de dispositius a edats primerenques, provocant conflictes en altres famílies que volen endarrerir-ne el lliurament.
2. Alfabetització digital : docents i famílies són conscients que no es tracta només d’adquirir habilitats tècniques. També cal educar en valors, però assenyalen que la dificultat ve de la velocitat dels canvis i de l’absència de voluntat i coneixements tècnics per part d’algunes famílies. Tampoc entre els docents sempre trobem aquests coneixements: “El 75% dels docents no tenen competències digitals adequades” ens comenten i afegeixen: “els professors més joves solen ser més dependents de la tecnologia que els més veterans”. En qualsevol cas, estan d’acord que es tracta -més que de l’edat- dels seus interessos i formació. Hi ha coincidència que l’escola continua sent “un factor de protecció i també oportunitats digitals per als més vulnerables” (docent de l’ESO).
3. Treballar el llenguatge . Una altra eina que valoren positivament són totes aquelles pràctiques que impliquen el llenguatge: a través de la lectura, la conversa i l’escriptura molts pares de nens de primària expliquen que dediquen uns minuts al dia a la lectura compartida, però els costa perllongar-la més enllà dels 6-7 anys. Algunes famílies manifesten també dificultats per seure a taula plegats sense pantalles ja que aquestes serveixen d’ajuda per donar-los menjar.
4. Alternatives presencials. Hi ha coincidència que la clau d’un bon benestar digital es basa en no renunciar a la presència, com a element central. Ho comparen amb les seves infàncies, on —en absència d’aquestes tecnologies— “jugàvem molt més amb els altres i sortíem al parc o al carrer”. Per a algunes famílies és molt útil establir rutines de joc perquè “són imaginatius i els agrada jugar amb cotxes o cuinar”. Prioritzen “allunyar-los de la televisió, que els paralitza” i en alguns casos comenten que temps prolongats veient pantalles “es tornen més agressius i es desborden”.

 Reptes actuals i perspectives de futur

Quan s’els preguntem pels reptes de futur, famílies i docents titubegen perquè no estan segurs de l’abast que tindrà aquesta tecnologia tan invasiva. Això no obstant, aquesta incertesa no els dissuadeix de l’ús, sinó que els planteja un primer repte: prendre el control sense renunciar a un ús raonable i interessant, com en els exemples esmentats.

Això inclou propostes que ens fan, com ara: “espais de conversa presencial amb els alumnes sobre temes digitals”. Una de les docents responsables digitals del centre està convençuda de la importància de mantenir aquestes converses per millorar la convivència al centre, així com el benestar emocional de l’alumnat: “generar espais de debat i diàleg perquè puguin expressar-se sense recórrer a un dispositiu digital”.

Altres propostes; “formació específica als docents de manera transversal, no només per als especialistes”; “xerrades a les famílies intentant que vinguin la majoria” i incloure a les tutories amb elles “una revisió dels usos digitals de cada alumne”. Destaquen la necessitat de treballar aspectes com la privadesa, el respecte, la tolerància que no sempre es valoren a les xarxes. Una mare planteja la preocupació de que la participació en l’entorn digital quedi enregistrat indefinidament amb presència de fotos  i records que et fan arribar sense haber-ho sol·licitat.

Són conscients que aquesta tasca és pròpia de l’escola i la família i assenyalen com n’és d’imprescindible que totes dues “vagin a la una”. En aquest punt, els docents assenyalen la importància que les famílies s’impliquin en l’educació dels usos digitals: “hi ha d’haver una feina i una consciència a casa que no es pot portar el mòbil a l’Institut”. Tot i així també reclamen que hi hagi col·laboració d’altres agents com ara el personal sanitari (CAP’s) o els monitors de temps lliure.