Treballar amb els joves des de la pràctica.

Equitat Digital (ED) ¿Com va iniciar el seu treball amb joves i tecnologia a l’Índia? 

Vanya Sahi (VS): Treballo a l’Institut Srishti d’Art, Disseny i Tecnologia a Bangalore, però Gautham i jo hem estat treballant amb nens amb ordinadors des del 2008. Hem estat fent coses amb moltes escoles i universitats diferents, treballant amb nens, estudiants universitaris i amb estudiants universitaris que treballen amb nens. També realitzem treballs amb alguns professors. 

Gautham Dayal (GD): Quan vam començar, treballàvem amb nens i ens vam adonar que no podíem arribar a tots. Llavors, si pots treballar amb persones que treballaran amb nens i donar-los una idea de com creus que s’han de fer les coses, pots arribar a molts més nens.

Treballem amb nens d’entre 8 i 15 anys, i estudiants universitaris de 18 a 24 anys. Principalment, ens centrem fins als 14 anys, no perquè ho vulguem nosaltres, sinó perquè és el moment en què al sistema educatiu de l’Índia prenen molt seriosament els seus exàmens nacionals i no volen fer res addicional. Volen centrar-se realment en això.

ED: ¿Quina és la proposta que fan als grups? 

VS: El que és interessant en la nostra tasca és que jo procedeixo de l’arquitectura i l’art, mentre que en Gautham prové de les matemàtiques i la informàtica. I tots dos barregem elements per aconseguir un aprenentatge realment creatiu, on els nens no estan simplement aprenent sobre ordinadors de manera específica. Fem activitats i després afegim els ordinadors per fer-ho més interessant, per exemple, els nens creen i després afegim la part computacional per a donar-hi so, per a donar-hi interacció. Per tant, es tracta de barrejar el món digital i el físic, i això ens sembla molt important.

ED: ¿I com impacta això als nens i adolescents? 

VS: Els nens sempre estan emocionats, siguin petits o fins i tot estudiants universitaris. El que hem descobert és que els estudiants universitaris, tot i que han après sobre els ordinadors, ni tan sols coneixen totes les possibilitats creatives que es poden fer.

GD: Moltes escoles tenen ordinadors ara. Aprenen a treballar-hi, aprenen Excel i quan aprenen a programar, aprenen C++. Però no tenen aquesta sensació de diversió, de jugar amb això. Estan intentant fer alguna cosa molt difícil i estan intentant memoritzar, i molts d’ells decideixen que no els agraden els ordinadors perquè no se’n surten bé. 

VS: Em sorprèn que als estudiants se’ls hagi presentat un llenguatge de programació basat en blocs, però mai han fet res creatiu amb això. El que han fet és copiar coses de la pissarra i crear un joc, no han entès la lògica i s’exciten molt quan ho aconsegueixen. Així que els faig dibuixar, fer finestres emergents i després fem històries. Quan realment entenen la lògica, els emociona i els fa feliços.

Aprendre, des d’una altra perspectiva

ED: Quan parlen del sentit del joc, ¿com s’estimula el pensament creatiu dels nens quan fan ús de la tecnologia?

GD: Moltes vegades es tracta de no menystenir la diversió o el joc. Així que l’exercici ha de fer-te pensar, pensar en com fer-ho. I crec que la conversació en aquest punt és molt important per poder parlar sobre el que estàs fent, per descriure les coses i veure el que estan intentant fer. Així, un estudiant sent que val la pena fer alguna cosa.

VS: En un cas com aquest, com a professor, proporcionaràs una idea ampla i prepararàs les coses. Però després, els estudiants treballen en el projecte i els demanem que ho comparteixin en diferents grups. Crec que és important que els estudiants s’adonin que no sempre són els professors els que donen les instruccions. Ho estructurem amb molta cura: on se suposa que han de fer preguntes, han de veure realment el que els va agradar i aprendre a transmetre què els va semblar interessant. En realitat, han de fer frases com aquesta. I després, donar suggeriments.

ED: ¿Como entenen el procés d’aprenentatge als seus projectes?

VS: Passem molt de temps reflexionant sobre el que els agrada i el que no els agrada, sobre el que creuen que han fet. Així que aprendre és fer, aprendre és parlar i interactuar, però aprendre també implica pensar realment en el que has après i en el que podries fer. A més, implica somiar amb el que vols fer. Aquests somnis inevitablement es poden fer realitat, però si no els coneixes, és difícil. Has de poder imaginar-los primer.

Els seus projectes actuals

ED: ¿Quins projectes han dut endavant?

GD: Hi ha un projecte antic al qual continuem retornant en cert sentit, que es va realitzar amb nens petits que vivien als carrers de Bangalore i treballaven amb el Learning Centre. Per a mi, aquest és el projecte principal a destacar. Es tractava de mirar els seus barris, fonamentalment, i van fer alguns esbossos, van dibuixar alguns records. En gran part, tenia a veure amb les coses que els impactaven dels llocs on vivien. I després d’això, el que vam fer va ser intentar fer un mapa físic de l’àrea on vivien. Òbviament, no eren precises, però tenien històries per explicar sobre les coses que els envoltaven. Després, vam utilitzar un programa per a contar aquestes històries, per a fer petites animacions de cada lloc per a descriure-les i posar-les a l’ordinador. Així, si les persones toquen alguns llocs, se’ls explica aquestes històries a l’ordinador.

VS: El que resultava emocionant era que els nens tenien les seves pròpies històries, que els nens van crear mapes físics i, després, van fer animacions. Utilitzaven els mapes per despertar la curiositat de les altres persones i animar-les a tocar diferents llocs i veure-ho amb els seus propis ulls.