Encara que en alguns contextos l’enfocament sobre la competència digital es va abordar des d’una perspectiva merament tecnològica (aprendre a utilitzar el programari), la TE  sempre ha entès la CDD en la perspectiva més àmplia, incloent-hi les dimensions comunicativa i actitudinal. D’aquesta manera, es pot plantejar la CDD com el conjunt d’habilitats, coneixements, destreses i actituds necessaris per utilitzar de manera crítica, segura i creativa les Tecnologies de la Informació i Comunicació a l’ensenyament.

A Espanya, l’any 2012, neix el projecte per al desenvolupament del Marc Comú de la CDD, i en una dècada el model s’ha anat desenvolupant, ampliant i valorant noves perspectives. Des de llavors, han estat molts els projectes que han sorgit per intentar promoure el desenvolupament d’aquesta competència entre el professorat.

No obstant això, tot i que fa anys que treballem sobre aquest tema, és la pandèmia de COVID-19 la que posa sobre la taula la necessitat de millorar la CDD, enfrontant-se a un escenari d’ensenyament a distància sense prou formació ni recursos. Com a conseqüència, la Unió Europea ha dissenyat un pla d’acció per impulsar l’educació digital. Aquest pla té com a objectiu promoure la creació d’un entorn educatiu digital d’alta qualitat, que inclogui l’ús de tecnologia avançada i la millora de les competències digitals.

El finançament europeu ens genera noves oportunitats per afrontar com superar les bretxes digitals que es donen a l’escola. D’aquesta manera, el maig del 2022 es publica a Espanya l’Acord de la Conferència Sectorial d’Educació sobre l’actualització del marc de referència de la CDD. L’acreditació de la CDD és un procés que cerca reconèixer i millorar les habilitats dels professors en la integració de TIC al seu ensenyament. S’estableixen diferents nivells (com amb els idiomes) i es proposa que, abans del 2024, el 80% del professorat haurà de tenir certificada la seva CDD.

A Espanya, les competències en matèria educativa es troben principalment a les comunitats autònomes, per tant, cadascuna, tenint en compte el marc establert, ha organitzat el sistema d’acreditació. Té sentit que siguin les comunitats autònomes les que agafin les regnes de l’aplicació pràctica de la certificació de la CDD, ja que són coneixedores de la realitat a cada lloc i poden plantejar un sistema adequat al context a cada regió. Algunes comunitats s’han basat en docents amb experiència que brinden formació i assessorament directe als centres educatius; també s’ha proposat el desenvolupament de cursos de formació en línia i/o proves d’avaluació que es realitzen per acreditar un determinat nivell de CDD.

No obstant això, la necessitat de plantejar el model amb un horitzó temporal (2024) implica que cada comunitat autònoma està plantejant la seva proposta sense que sembli que hi hagi una certa coordinació pel que fa a la visió des de la qual s’aborda. La CDD està definida a la normativa, però pot ser abordada des de diferents perspectives pedagògiques. Algunes formacions, per exemple, estan adoptant una visió molt tècnica en el seu enfocament. Altres vegades, l’acreditació de la CDD es duu a terme a través de proves que es duen a terme en línia i se centren principalment en aspectes tècnics del programari educatiu utilitzat a la comunitat autònoma corresponent. La informació compartida per docents que han fet aquestes proves ens porten a veure que hi ha alguns biaixos conceptuals i aquesta orientació exclusiva cap als aspectes tècnics està distorsionant el concepte per CDD ,reduint-ho a un requisit obligatori que s’ha de complir per justificar la inversió econòmica realitzada.

Per suposat, hi ha iniciatives interessants que contribueixen al desenvolupament de la CDD, i propostes formatives que aborden els aspectes didàctics i que contribueixen a superar la bretxa digital, però estem perdent una valuosa oportunitat per millorar les condicions laborals i la capacitació dels docents en relació amb un ús educatiu i innovador de les tecnologies. És necessari promoure una innovació autèntica que tingui en compte les bases de la TE i que entengui que per aprendre a utilitzar recursos digitals no estem desenvolupant la CDD des d’una perspectiva completa.

De fet, algunes iniciatives relacionades amb l’ús de la tecnologia a l’aula o la CDD estan generant sentiments de rebuig cap a la tecnologia per part del professorat, és a dir, es produeix un efecte contrari al desitjat amb aquest sistema d’acreditació. Hem de tenir en compte que estem parlant d’un col·lectiu professional que ha fet un gran esforç durant la pandèmia i a qui ara li demanem acreditar el CDD, sense haver fet una anàlisi de les bretxes digitals que poden existir entre el col·lectiu. A més, determinades polítiques en algunes CCAA tenen com a resultat retallades en suports docents o recursos, per la qual cosa el descontentament entre part del professorat s’incrementa perquè no entenen, per exemple, que li estiguin parlant de digitalització mentre estan lluitant perquè els treguin l’amiant de la coberta del col·legi.

Això ens porta a una situació complicada, ja que, com indicava, el desacord d’alguns docents amb el model plantejant es transforma cap a un discurs contrari a la tecnologia. No obstant això, el rebuig cap a la tecnologia a l’aula no és la solució. Pot no agradar-nos, per exemple, el model de bilingüisme que s’estigui abordant en un centre, però això no vol dir que aprendre anglès no sigui important a la societat actual. La mateixa situació la podem extrapolar a l’ús de la tecnologia a l’escola. Desenvolupar la CDD és fonamental, i aquesta perspectiva no la podem perdre.

Un dels motius que podem trobar de per què està passant això és que hi ha poca transferència entre allò que es treballa a les Facultats d’Educació i les decisions polítiques que s’aborden des de diferents nivells. La comunicació i l’intercanvi de coneixements entre la comunitat investigadora i les institucions educatives són escassos, cosa que limita la influència de la investigació en la presa de decisions. Tot i el creixement exponencial de la investigació a les Facultats d’Educació, molts projectes amb un gran potencial de transferència i millora queden oblidats, sense rebre l’atenció necessària un cop finalitzats.

En aquest sentit, resultaria rellevant, primer, fer una anàlisi de com s’està fent el procés d’acreditació de la CDD, tenint en compte el professorat i alumnat, per tenir dades reals que ens permetin plantejar propostes de millora. En segon lloc, és important tenir en compte que proporcionar al professorat una formació tècnica sobre l’ús d’eines específiques sense brindar-los orientació sobre com integrar-les a la seva pràctica professional no té sentit i ens portaria a repetir errors del passat. Els docents necessiten rebre idees, bones pràctiques i exemples concrets de com poden incorporar els diversos recursos a les seves aules, a més de comprendre que no tota innovació tecnològica implica una innovació educativa. Finalment, resultaria considerable veure si hi ha transferència d’aquest sistema d’acreditació a l’alumnat. El focus d’atenció està posat al docent i oblidem que la finalitat de tot això és superar la bretxa digital i desenvolupar la competència digital dels nostres estudiants.

Necessitem millorar els canals de comunicació de tots els agents socials i institucions que poden contribuir a aquest gran projecte. No hem d’oblidar que incorporar la tecnologia a l’aula és una cosa que també influeix en la justícia social. No tots els estudiants tenen l’oportunitat d’aprendre a fer un ús segur i adequat de les tecnologies fora de l’aula. Desenvolupar adequadament la CDD incideix directament a l’alumnat. Per tant, cal acreditar la CDD? Sí, per descomptat. Però sense deixar ningú enrere