Parlem de la plataformització del sistema educatiu per fer referència a un conjunt ampli de fenòmens vinculats amb l’ús extensiu i intensiu d’arquitectures que proveeixen serveis digitals interconnectats al sistema educatiu. Aquests serveis s’orienten tant a la gestió del sistema i dels centres, com a les pràctiques que es desenvolupen a les pròpies aules, en l’acció i la interacció de docents i alumnat, i fora de les aules, en les relacions i les comunicacions entre famílies i docents i direccions. Per tant, quan parlem de plataformització de l’educació o del sistema educatiu, estem parlant d’un conjunt de qüestions molt ampli i amb implicacions molt diverses en funció de l’àmbit, dels actors a què fem referència, dels nivells, etc.

En aquest text, en particular, adrecem una qüestió estretament vinculada amb el fenomen de la plataformització, però que, d’alguna manera, va “per darrere” seu i és, fins i tot, menys visible: les implicacions que té l’ús de plataformes digitals en l’àmbit educatiu en relació amb la producció de les dades que es generen en la seva utilització. I ens referirem fonamentalment a la potencial exposició de dades personals de l’alumnat, però també a la seva explotació per part d’empreses proveïdores de serveis digitals amb finalitats no educatives.

La incorporació de plataformes digitals en el dia a dia d’escoles i instituts ha implicat en múltiples ocasions la càrrega de dades de l’alumnat a sistemes que poden considerar-se opacs en termes tecnològics (Mackenzie, 2019), és a dir, dels que desconeixem tant el seu funcionament específic, com les potencials connexions que estableixen amb d’altres serveis digitals. Així mateix, en l’ús estès d’aquestes infraestructures digitals es genera un gran volum de dades, que són potencialment vinculables a les persones que les fan servir. Aquesta qüestió obre com a mínim dues grans línies de preocupació: una que es vincula amb la privacitat de l’alumnat, i una altra que es connecta amb l’elaboració de perfils amb finalitats no educatives.

En relació amb la privacitat, per exemple, és important cridar l’atenció sobre quelcom que pot semblar tan bàsic com l’adreça de correu electrònic que es dona a l’alumnat. Sortosament, ens hem acostumat a tenir cura de la difusió de noms, cognoms, edats o adreces dels nostres infants: els centres educatius pengen documents en línia amb codis que no permeten identificar cada individu quan publiquen els resultats del procés de matrícula, o  accedim a aquesta informació amb una clau personal que ens dona el Departament d’Educació. Això preserva la intimitat de l’alumnat, ja que el seu nom, cognom, centre educatiu i curs no poden ser coneguts. No obstant això, quan molts centres educatius donen d’alta un correu electrònic per aquest alumnat, ho fan seguint un patró igual o similar a nom.cognom@nom.centre.educatiu.cat. Aquesta informació possibilita la identificació de cada alumne i la seva associació amb un centre educatiu particular. Altres centres, en canvi, fan servir patrons alfanumèrics que impossibiliten aquesta identificació. En aquest sentit, i pensant en com minimitzar el grau d’exposició de dades personals de l’alumnat en l’ús de plataformes digitals en l’àmbit educatiu, és fonamental que la configuració d’aquests serveis impedeixi des del seu disseny la utilització de patrons que permetin identificar l’alumnat. És a dir, no es tracta tant -que també- de formar el professorat que acaba configurant totes les adreces de correu electrònic de l’alumnat per tal que eviti aquesta situació sinó més aviat d’exigir als proveïdors autoritzats d’aquests serveis online que dissenyin les seves interfícies de forma que no sigui possible utilitzar patrons que permetin la identificació individual de l’alumnat. Així, a través d’un disseny segur es minimitzen els riscos de configuracions a mà que poden exposar la privacitat de l’alumnat.

La segona gran preocupació es connecta amb la capacitat que tenen les plataformes digitals per recopilar, emmagatzemar i explotar les dades que es generen en el seu ús. Si bé això és un tret característic d’aquesta infraestructura digital (Poell, Nieborg i van Dijck, 2019), parem atenció a allò que passa específicament en l’àmbit educatiu. A Catalunya, la companyia Alphabet (Google) és proveïdora reconeguda de serveis digitals a les escoles. Cada centre educatiu tria quina plataforma utilitzar, però només Google Classroom, Moodle i Microsoft Teams estan autoritzades per l’administració educativa. Durant el curs 2020-2021, prop del 95% dels centres d’educació infantil i primària, i dels de secundària feia servir la Suite digital que proveeix aquest gegant tecnològic (Departament d’Educació, 2021) . El conveni signat entre el Departament d’Educació i la companyia recull el compromís d’aquesta darrera de no utilitzar les dades que es generen per part de l’alumnat quan fa servir la seva plataforma en l’àmbit educatiu per a cap finalitat de l’empresa que no sigui la de millorar el seu servei. No obstant això, les grans corporacions tecnològiques han estat acusades en diverses ocasions i contextos d’utilitzar les dades dels seus usuaris de forma opaca. Més enllà d’això, fins i tot si considerem que a Catalunya Google no emmagatzema ni explota les dades que genera l’alumnat en l’ús de la seva Suite orientada a l’educació, sembla prudent preguntar-se què passa quan aquest mateix alumnat accedeix, a través del compte que li ha proporcionat el seu centre educatiu, a d’altres serveis de la mateixa companyia que no es troben dins l’espai “educatiu”: què passa amb les dades de l’alumnat que veu un vídeo a Youtube amb el compte de correu electrònic que li ha donat l’escola activat? O que fa servir l’inici de sessió  de Google per accedir a serveis digitals d’altres companyies? De nou, la flexibilitat en la configuració dels usos potencials d’aquests comptes d’usuari hauria de ser mínima i garantir que tot allò que es genera en relació amb el compte educatiu de l’alumnat no surt (perquè no pot sortir) d’un entorn digital que, com a mínim, està cobert per un acord formal entre els centres educatius, el Departament d’Educació i l’empresa proveïdora.

En aquests darrers mesos hem sentit a parlar molt sobre la conveniència de limitar, regular, o prohibir l’ús de telèfons mòbils a escoles i instituts. En canvi, la discussió sobre tot el procés de digitalització de l’educació a través de plataformes digitals comercials sembla no haver agafat tanta volada. En aquest sentit, amb aquest breu text s’ha pretès subratllar la necessitat d’atendre la permeabilitat del sistema educatiu als efectes de la introducció d’infraestructures digitals sobre les quals tenim poc o cap control, i poc o cap coneixement, i de dissenyar mecanismes que garanteixin la protecció dels i les usuàries des del propi disseny d’aquesta infraestructura.