Cada dia augmenten les alertes sobre els efectes nocius que poden arribar a produir l’enganxament a les pantalles. No només per la sobreestimulació, els continguts que consumeixin, els problemes de concentració o la manca de son; allò que preocupa especialment és el potencial impact, encara desconegut, sobre el caràcter i el desenvolupament psicosocial dels nens i de les nenes. Tot i això,els menors al nostre país (5-11 anys), passen pràcticament el mateix temps connectats que a l’escola, una xifra que de partida resulta excessiva a qualsevol que l’escolti. Per combatre’l, combatre’l els pares tenen eines que permeten limitar i controlar el que fan quan naveguen a casa, però, però, saben què passa amb ells quan es connecten a l’escola?

Segons un estudi realitzat a més de 50.000 adolescents d’entre 11 i 18 anys d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), hi ha un ampli marge de millora en l’educació digital, o nmés del 70% de l’alumnat s’ha sentit desbordat o saturat per la càrrega de treball, amb dificultats per organitzar-se i donar resposta de manera adequada a totes les tasques que se’ls demana.Ni tan sols la meitat dels adolescents pensa que hagi estat una bona manera d’aprendre i, és més, un de cada quatre estudiants ha tingut una experiència dolenta o molt dolenta, sent regular la de la majoria – i això sense abordar els reptes a què s’enfronta el professorat – Davant d’aquesta evidència val la pena aturar-se a revisar la digitalització de l’educació i comprendre a qui està beneficiant veritablement.

Igual que la qualitat de la navegació i el tipus de continguts són rellevants per tenir una experiència digital saludable, també ho és la privadesa i la seguretat. I aquí la indústria té una responsabilitat inqüestionable a l’hora de facilitar serveis digitals segurs i adaptats a l’edat de qui els utilitza. Segurament a causa de la urgència amb què es va haver de desplegar la infraestructura digital d’aprenentatge sumat a la manca de coneixement tècnic per part dels decisors, així com a una absència de criteris per part dels poders públics,s’ha digitalitzat l’educació sense comprendre del tot què volia fer-ho ni què s’ha quedat pel camí. Som conscients que alguns sistemes d’educació en línia (EdTech) recopilen informació privada dels nens i nenes mentre estudien a casa? Human Rights Watch (HRW) ha examinat 164 productes de tecnologia educativa a 49 països i ha conclòs que el 90% “arriscaven o infringien els drets dels nens”. Hi ha hagut alguna mare o pare que hagi autoritzat que se segueixi el comportament digital del seu fill?Són els pares i mares conscients dels drets digitals dels seus descendents? Saben les autoritats que s’han recollit dades d’identitat, localització, tipus de dispositiu o cercle d’amistats per després vendre’ls a empreses de publicitat? El desconeixement arriba fins al punt que pràcticament tots els països han donat suport públicament a productes que, segons aquest informe, vulneraven els drets digitals dels menors.

L’educació en digital comporta nous riscos que han d’estar previstos i minimitzats abans d’obligar els més vulnerables de la nostra societat a desenvolupar-se en aquests entorns en què es poden acabar convertint en productes. La facilitat per capturar, emmagatzemar, processar i controlar dades als espais d’aprenentatge digital ha fet que assistim a un boom tecnològic, però, com reconeix la UNESCO, és una arma de doble tall, ja que fil ja que, d’una banda, costat té un gran potencial de crear aprenentatges personalitzats, millorats i deslocalitzats, però de l’altra es pot produir una concentració de poder no desitjable que augmenti el risc d’utilització de les dades en perjudici de l’alumnat. 

Els gegants tecnològics, proveïdors de les plataformes de telecole, solen tenir polítiques internes específiques de limitació d’anuncis adreçats a nens i adolescents, però deixar a la voluntat privada una cosa tan rellevant per a la nostra societat no és suficient. El risc no només és que es facin mapes de relacions o de comportament mentre els nens estan en aquestes classes virtuals, sinó que, que aparentment, aquestes plataformes instal·len rastrejadors que segueixen els nens per Internet després que surtin de la seva aula virtual, fora de l’horari escolar per després dissenyar anuncis basats en el seu comportament.

Per sort, els humans, humans a diferència dels algorismes, algoritmes som bons trobant solucions creatives i ja hi ha diferents iniciatives que es desenvolupen en diferents països, que podrien servir d’inspiració

• Sentit comú és una de les principals fonts de recomanacions de tecnologia als Estats Units. Milions de pares i educadors confien en els seus comentaris i consells per navegar pel món digital amb els fills. Un dels seus programes més reeixits és el que avalua aplicacions i productes de tecnologia educativa perquè els pares i els educadors puguin triar amb coneixement la que utilitzen amb els nens.
• Webwise ha desenvolupat un generador de polítiques d’ús per a totes les escoles. És una eina gratuïta, que permet als col·legis crear la seva pròpia política personalitzada i establir una sèrie d’acords que seran signats per totes les parts involucrades, sobre com i per a què utilitzarà la tecnologia basant-se en les necessitats de cada escola.
• El Projecte de Privadesa de les dades dels estudiants ha estat creat per organitzar els progenitors al voltant de la sol·licitud de les dades i metadades que els proveïdors de tecnologia educativa estan recollint a les escoles
• Australia ha creat Kit d’eines de seguretat electrònica per a escoles amb diferents mòduls explicatius sobre el que cal conèixer per crear entorns digitals més segurs
• Grècia, Noruega i Suïssa han engegat programes d’inici de sessió única i segura per als escolars.
• A Bèlgica, Irlanda, Letònia i Luxemburg, les escoles reben directrius sobre com protegir eficaçment la privadesa dels estudiants.
• A França i als Estats Units s’han aplicat lleis nacionals sobre la protecció de dades dels estudiants.
• A les províncies canadenques del Quebec i Nova Escòcia la protecció de dades es regeix per polítiques provincials, que orienten els centres escolars a actuar dins dels marcs legals locals.

Sembla clar que queda feina per fer en aquest camp i que és urgent trobar un equilibri entre l’avenç en la digitalització educativa i la salvaguarda dels drets digitals dels nens i les nenes¹.

Des que la pandèmia obligués a fer-ho tot en línia s’han instaurat noves realitats que convindria revisar ara ja sí amb calma i des de la perspectiva crítica. L’experiència d’aquests darrers anys permet contrastar si l’educació en línia és veritablement aquesta panacea de l’aprenentatge promesa o s’haurà d’evolucionar.No hi ha dubte que la tecnologia forma part de l’educació del futur, però queda pendent un consens sobre qui, com, quanta, on i per què.

L’ús d’eines digitals per part dels joves ja és massiu i precoç, no només en la seva vida personal sinó també escolar.El descontrol sobre el que fan les plataformes amb les seves dades és real i, a més, a l’àmbit educatiu no semblen existir criteris específics ni homogenis per determinar proveïdors de serveis digitals que seran utilitzats per menors. Abordar un repte d?aquesta envergadura suposa comprendre la urgència que suposa que milions de menors cada dia estiguin exposats a la recopilació d’informació per part de les plataformes. No hi ha una solució única ni tampoc simple però aquí van 5 propostes per on es pot seguir: 

1. reforçar l’autonomia dels menors mitjançant el coneixement, aprofundint en la importància de les dades i com protegir-les; 
2. facilitar mecanismes de denúncia per garantir que es puguin exercir els drets de manera real 
3. crear un enfocament coherent que doni suport als sistemes educatius de tots els territoris amb elements clarament definits i pràctiques eficaces que estableixin formes d’actuació 
4. formar el professorat en drets digitals i ciberriscos 
5. establir mecanismes d’auditoria externa per validar el compliment de les normes per part de les plataformes

Cada cop són més necessaris enfocaments globals en àmbits comuns i per això caldrà enfortir la cooperació i la col·laboració; en una matèria tan sensible és fonamental intercanviar coneixements i establir normes el més semblants possible per afavorir-ne el compliment.