De què parlem quan parlem de discursos d’odi? Com podem identificar-los?

Amb aquesta primera pregunta, va obrir el diàleg Héctor Martínez, impulsor del Laboratori d’Equitat Digital. La responsable de comunicació de Centres Desfake, especialitzada en comunicació, Mariel Lesnichevsky, va explicar que “Es tracta d’un tipus d’agressió, d’un discurs que el que busca és discriminar a un grup minoritzat de la població. Són discursos fàcils d’entendre per la resta de la societat i es normalitzen. S’associa una paraula o etiqueta a un col·lectiu i es construeix una ‘veritat’, un binomi, que hem de desmuntar“.

D’altra banda, el periodista i responsable de comunicació a Càritas Girona, Dídac Moreno, es va preguntar com podem exigir a la joventut que faci els filtres necessaris per distingir la bona de la mala informació, quan els mateixos adults caiguem molt sovint en les notícies falses. “El repte que tenim i que tenen els educadors a les aules és majúscul, perquè si ja no ho podem filtrar i ho comprem nosaltres, com li demanem a un noi o una noia de 12 o 14 anys que sigui capaç de discernir si això que li estan dient és fals o no, si és racisme o radicalització o no?“, va dir.

Quins haurien de ser els trets identitaris de les fonts d’informació que els adolescents haurien de considerar com a referència?

Com podem aconseguir que els nostres fills, els nostres alumnes i la joventut d’avui pugui separar les fonts d’informació fiables i no fiables? “És complicat. Jo no donaré cap recepta màgica aquí perquè no crec que no existeix en aquests moments”, va dir el periodista. Per a ell, “el que hem de fer tots, des de les escoles, passant per les administracions, les organitzacions, les entitats i la família a casa, és dotar d’unes competències crítiques al nostre jovent perquè siguin capaços de discernir o de dubtar si allò que és publicat és veritat o no. Si quan llegeixen una notícia, quan estan a punt de compartir aquesta informació, se’ls hi encén una petita alarma vermella i els fa aturar un moment per preguntar-se si això és veritat o no, ja seria un pas important“.

Al seu torn, la Mariel va compartir una dada que posa de manifest la prioritat que se li ha de donar a l’ensenyament d’eines per discernir la bona de la mala informació, que és que “el 94% dels adolescents catalans entre 14 i 19 anys trien Internet com el principal mitjà de comunicació a l’hora de consumir informació“. Davant d’aquest escenari, com es pot portar a l’alumnat i la joventut cap a un futur més informat? “Crec que es tracta d’aportar eines no per confiar en una font, sinó per verificar dades”, va dir Dídac Moreno. Sobre aquest punt, Mariel Lesnichevsky va explicar la feina que han anat realitzant en els darrers mesos, d’Alfabetització Mediàtica i Informacional (AMI) en centres educatius, a través del projecte Centres Desfake. Això inclou habilitats que van més enllà de la verificació d’informació, com el diàleg ciutadà, la participació política, el coneixement, el mètode científic i la comprensió lectora.

A més, va posar sobre la taula una eina concreta per aplicar davant de qualsevol informació nova amb la qual ens trobem. Es tracta de fer-se quatre preguntes:

1. La primera, com vol fer-me reaccionar aquesta informació? És a dir, quines emocions em produeix allò que he trobat? “Haig de tenir en compte que les emocions molt fortes no es generen per casualitat, sinó que hi ha una intencionalitat darrere”, va indicar Lesnichevsky.
2. Seguit d’això, podem preguntar-nos què o qui hi ha darrere de la informació.
3. Què diuen altres fonts d’informació.
4. Quines proves aporta aquesta informació que estem trobant.

Per a Dídac Moreno, “demanar-li a un noi o noia de 12 a 18 anys que es faci aquestes preguntes, quan troba una notícia que li agrada, quan ja no ens ho demanem a nosaltres mateixos, és molt difícil. Amb aquesta immediatesa a la qual estem sotmesos tots, és complicat tenir aquest punt de reflexió que els demanem. Evidentment, seria l’òptim. Però, jo si ja ensenyem a dubtar una mica, perquè no siguin tan permeables a les possibles notícies falses, ja em donaria per satisfet”.

La lluita contra la desinformació, un repte compartit

Què podríem demanar als altres actors, ja sigui empreses tecnològiques, famílies, administració, tercer sector, mitjans de comunicació, per avançar en la lluita contra la desinformació en els joves i adolescents?, va preguntar Héctor Martínez. Per la seva banda, va explicar que té clar que demanaria majors limitacions en l’ús de la tecnologia, mesures com la implementada per X que, quan tu vols retuitar una notícia, abans et pregunta si vols llegir-la. “Celebro aquest tipus de mesures que posen filtres, et fan pensar dues vegades abans de compartir la informació i fomenten l’esperit crític dels usuaris”, va dir. “Els periodistes tenim molta responsabilitat”, va considerar per la seva banda Dídac Moreno i va aclarir: “No només per les notícies falses, sinó pels clics, els titulars tendenciosos que no tenen res a veure amb la informació. Els demanaria als mitjans de comunicació una mica de serietat, lluitar contra la immediatesa i contrastar la informació“. Al seu torn, va defensar la necessitat d’adaptar els missatges i continguts perquè puguin ser més entretinguts i atractius per a la joventut, “que puguin ser presentats per persones amb les quals es puguin sentir identificats, que considerin referents, que els resulti un contingut divertit, atractiu visualment, que estigui en el seu idioma”.

Encara que va coincidir en el fet que “una gran part de la responsabilitat recau sobre nosaltres, els periodistes, i hem de fer una autocrítica”, Mariel Lesnichevsky va voler posar el focus en l’administració, “principalment perquè crec que estem a un punt on cal una regularització. D’una banda, del control que es fa de les xarxes i, d’altra, cal també una actualització dels currículums per incorporar les eines de digitalització“. Sobre aquest punt, Dídac Moreno va assenyalar que “Hi ha un debat quantitatiu de les hores que els joves estan davant del mòbil, però no hi ha un debat qualitatiu de què fan quan estan davant del mòbil i com educar competències digitals. Més que si estan tres hores davant del mòbil, crec que és més important que tinguin un esperit crític i siguin capaços de filtrar el que estan veient“.

Com apropar les eines de verificació als col·lectius més vulnerables

“Parlem molt del que és quantitatiu, de la importància de les hores davant dels dispositius o de l’exposició a les pantalles, però segurament tots aquí estarem més o menys d’acord en el fet que, si jo estic davant de la pantalla per aprendre, verificar informació, aprendre a programar, fer un projecte intercentres, segurament seran hores ben invertides en l’educació d’aquesta infància o adolescència“, va coincidir Héctor Martínez i va sostenir que “els col·lectius més vulnerables estan moltes més hores exposats, però a més a més amb usos molt menys profitosos, consumint continguts de menys qualitat i més exposats a males fonts d’informació i discursos d’odi“.

En aquest sentit, va preguntar als ponents com aproparien aquest esperit crític i competències digitals als col·lectius més vulnerables. Per la seva banda, Dídac Moreno va posar el focus en l’alfabetització digital de les mares i pares, per poder fer un acompanyament dels seus fills. “Jo insisteixo en la necessitat de polítiques públiques, crec que cal una decisió governamental de desenvolupar les eines a l’escola, a les organitzacions, als espais on no tenim accessibilitat. Per exemple, a través d’activitats extracurriculars”, va dir per la seva banda Mariel Lesnichevsky.

Taller: Com analitzem críticament els clics de la (des)informació que envaeixen els entorns digitals del nostre alumnat?

L’Exploratori va finalitzar amb el taller ‘Com analitzem críticament els clics de la (des)informació que envaeixen els entorns digitals del nostre alumnat?’, de la mà de Mar Cano, on els participants van poder veure, a través d’activitats, jocs i dinàmiques, com no tot és el que sembla i moltes vegades la informació que rebem pot no ser certa. Les persones assistents van reflexionar entorn de quines coses ens fan pensar d’una manera i quines preguntes ens podem fer davant d’una informació o input. Qui està dient això? Ho pot saber directament? Està en contacte amb algú que sí que ho sap? El que diu està avalat per altres fonts fiables? Es pot contrastar o només puc fiar-me del que diu? Són algunes d’elles.

A més, es van explorar diferents propostes educatives, com Saps detectar un Deep Fake?, d’Internet Segura, El Fake de la setmana de Junior Report i Verificat, Verifica2 de cibervoluntarios.org i Centres Desfake de Verificat. Per finalitzar, la dinamitzadora va animar a tots els participants a pensar-se a si mateixos com a referents i com a possibles agents de la lluita contra la desinformació. “És responsabilitat de tothom. Tothom pot fer-se preguntes i educar, des del grup de Whatsapp de la família fins a la biblioteca. Tu també ets la clau”, va assegurar.