“Els marroquins del meu poble reben ajudes i després porten Mercedes i iPhone”. Aquesta expressió la vaig sentir en una aula d’ESO justament quan l’objectiu de la sessió era convertir-nos en agents antirumors i comprometre’ns contra el discurs d’odi. Va ser això, però podria haver estat qualsevol cosa de les que es diuen, cada vegada més, quan sorgeixen temes relacionats amb les persones migrades, el feminisme o l’escalfament global. 

Les aules d’un institut no són cap bombolla dins de la societat, i si als parlaments, als mitjans, al carrer, a les enquestes i a les xarxes observem -amb estupefacció o resignació, o totes dues- l’auge de l’extrema dreta o la reacció als avenços del feminisme, per què no ho hauríem de trobar entre els adolescents? Només cal escoltar una estona alguns dels influenciadors o youtubers amb més seguidors –no us perdeu el Sense Ficció sobre el tema– o llegir les conclusions de la recent enquesta del CEO sobre valors a Catalunya. Segons els resultats, els nois catalans d’entre 16 i 24 anys són els que tenen actituds més bel·ligerants contra el feminisme. També són ells, els que, a més dels més grans de 64 anys, no veuen amb tan bons ulls la immigració.

Aquest curs he tingut la sort de treballar en un institut que, formant part del projecte Centres Desfake, dedica una hora a la setmana a 2n d’ESO a una matèria que ens ajuda a desmuntar notícies falses, verificar informacions, detectar els errors que provoca l’ús de la intel·ligència artificial o com aquesta ha permès el cheapfake. 

Si bé ja ho podia intuir, l’experiència m’ha reafirmat que cal que els ajudem a moure’s en aquest món, que creuen que coneixen, però del qual no en controlen els riscos. En termes educatius, diríem que no són competents digitalment. L’analfabetisme actual és diferent del de fa dècades: ara, davant de la transformació contínua, som analfabets digitals, i per això és imprescindible aquest procés d’alfabetització, de la mateixa manera que en altres èpoques ho va ser aprendre a llegir i escriure. I és als centres escolars on ho fèiem, doncs ara és al mateix lloc on hem de dur a terme aquesta alfabetització. El principal problema amb què m’he trobat, però, és que estem intentant alfabetitzar persones que no saben que són analfabetes.

“Però és que Iolanda, jo encara no he entès per a què serveix aquesta matèria”, per poc després dir, en tancar una sessió que ha acabat amb un debat agre en què he hagut de tallar expressions racistes i d’odi cap a persones migrades, “No em puc desapuntar?” –spoiler, no és possible, perquè és obligatòria.

Soc professora d’institut, i també periodista, i durant anys he elaborat i impartit cursos d’anàlisi crítica de mitjans de comunicació. És necessari conèixer el funcionament dels mitjans de comunicació de masses, però el món digital actual ens obliga a anar més enllà i entendre com funcionen els algorismes de les xarxes socials d’internet. És a dir, el Model Propaganda d’Edward S. Herman i Noam Chomsky encara és absolutament vigent: cal tenir sempre present qui són els propietaris i principals empreses que es publiciten als grans mitjans de comunicació, que cada cop estan concentrats en menys mans. Però, amb el nostre alumnat, no hi ha dubte  que la principal font d’informació són les xarxes socials -sobretot instagram i tiktok-, Youtube, Twitch, diferents grups de xat i els influencers del moment. I és aquí on ara hem de posar el focus.

L’Alfabetització Mediàtica i Informacional (AMI) no només fomenta les capacitats tècniques o cognitives de l’alumnat, sinó també les competències socials i ètiques. L’objectiu és que analitzin els continguts de manera crítica i utilitzar-los amb eficàcia, així com crear-los i compartir-los de manera segura i responsable. Hem d’aprendre tots i totes a aprofitar els avantatges del nou entorn digital, coneixent i protegint-nos davant dels riscos que comporta.

Quan en parlo amb els companys de claustre, i és una sensació habitual entre docents, ens trobem, a més dels riscos evidents, amb què cal un treball ingent pel que fa a la cerca i tractament de la informació amb què treballa l’alumnat. En aquesta piulada ho resumia fa poc la bibliotecària d’institut Júlia Baena: “L’alfabetització informacional inclou cerca i comunicació de la informació, no només avaluació de la mateixa!”. En paraules d’una companya del meu institut: “Un dels grans objectius hauria de ser que passin del segon resultat de Google”. 

Les notícies falses o fake news són només un dels riscos que hem d’afrontar i sobre els quals educar els nostres joves -i a nosaltres mateixos. M’agrada pensar que en la meva matèria estic donant al meu alumnat estratègies d’autodefensa digital. Que sàpiguen protegir-se contra les mentides i els rumors, però també contra els assetjadors i pederastes o el grooming, i alhora que siguin responsables quan són ells els qui creen continguts.