Emmarcat dins l’estratègia d’Equitat Digital, fa mesos que estem impulsant diferents grups de treball interdisciplinars en alguns dels espais¹ del laboratori d’oportunitats educatives, buscant oferir respostes, identificar solucions, i promoure pilots que apuntin als reptes que planteja la digitalització educativa.

En l’espai d’intel·ligència autèntica², el grup de treball que estem liderant està compost per la Neus Lorenzo (SCP-IEC) en Carles Sierra (CSIC) i l’Albert Sabater (UdG). Amb ells, vam plantejar-nos usos potencials de la IA en educació i, més concretament, de com aquesta podria tenir alguns beneficis a l’hora d’ajudar en la detecció i la identificació per a una reducció significativa de l’abandonament escolar prematur (AEP)³. Amb l’objectiu d’intentar dissenyar un primer model de pilot experimental, vam organitzar, recentment, un seminari a porta tancada sobre la IA contra l’AEP, on es van convidar experts vinculats al fenomen de l’abandonament com la Rosalina Alcaide, directora contra l’abandonament escolar i l’Elena Sintes, cap de projectes de recerca, i en Carlos Bueno, tècnic de recerca, ambdòs promotors de l’informe L’abandonament a 4t d’ESO: les desigualtats en la transició a l’educació postobligatòria. L’informe aporta evidència quantitativa d’un fenomen poc estudiat com és l’abandonament dels estudiants en la seva etapa transitòria cap a estudis secundaris a Catalunya.

La lluita per aconseguir reduir l’AEP està sempre present en les polítiques públiques de tots els països. Sembla evident la importància de fer front aquest fenomen, permetent evitar les disrupcions de trajectòries vitals de les joves en el seu procés cap a la creació de projectes de vida de qualitat, però és que, a més, no disposar de talent jove preparat redueix la capacitat d’afrontar reptes futurs globals com a país modern i progressista. L’AEP es percep, bàsicament, des de tres dimensions diferenciades: social i estructural, en tant és una qüestió de desigualtats socials, i requereix una política estructural per fer-li front; una qüestió acumulativa, d’exclusió educativa; i, per últim, una qüestió de subjectivitats, molt vinculat a les capacitats cognitives i aspectes emocionals i de situacions socials de les estudiants. 

Les mesures implantades per fer-hi front són de tres tipus: preventives, d’intervenció i compensatòries. És en el grup de mesures d’intervenció⁴ que hi trobem els sistemes d’atenció primerenca (SAT⁵) on en Carlos va compartir algunes reflexions molt rellevants entorn de la possibilitat que aquesta pugui fer-se servir per a la detecció primerenca de possibles casos d’abandonament. En la seva majoria, ens comenta que l’evidència és positiva pel que fa a la reducció de l’absentisme crònic, però que és escassa quan es tracta de conèixer en quina mesura redueix aquesta l’abandonament escolar, pel que fa al rendiment acadèmic o les taxes de finalització dels estudiants. Aquest fet té a veure, comentava en Carlos, a que no informa de les intervencions que s’haurien de realitzar. Altrament, tots aquests sistemes funcionen amb dades individuals de les estudiants, i amb poca, o nul·la, informació estructural. Això, a més a més, comporta un risc elevat d’etiquetatge, de reducció de les expectatives per part dels docents sobre el seu alumnat, durant l’ús d’aquest tipus d’eines que convé tenir present. A Catalunya, actualment, l’eina de la qual es disposa per estudiar el fenomen de l’AEP és el Registre d’Alumnes (RALC), que s’utilitza pels ensenyaments obligatoris, i no sempre aplicable als no-obligatoris⁶. En Carlos ens comentava que conté moltíssima informació rellevant, malgrat això, també exposava que encara és una eina amb molt de marge de millora i que li manca, sobretot, dades estructurals, del context i de rellevància entre les desigualtats sistèmiques vinculades a les estudiants. 

En definitiva, en Carlos va concloure la seva intervenció fent-nos reflexionar sobre si aquests potencials usos per identificar l’abandonament, recordem amb indicadors individualitzats, no podria fer-nos caure en el parany d’interpretar l’AEP com un fenomen aïllat, i, conseqüentment, prendre mesures només en la línia de la intervenció individualitzada, quan ja hem compartit que aquest té una dimensió sistèmica, de desigualtats socials, obviant així l’obertura i l’inici de debats polítics, de grans intervencions de país, per a l’assoliment dels objectius de reducció per l’abandonament esperats.

Per acabar el seminari, el grup de treball va considerar oportú conèixer empreses tecnològiques que ja fan ús de la IA en contextos educatius i que tenen en el seu núvol de reptes per afrontar, la possibilitat de fer servir infraestructura tecnològica per sumar-se a la lluita per la reducció de l’AEP. En destaquem, bàsicament, dues reflexions:

• L’esperança de conèixer que el panorama EdTech vol sumar talent, infraestructura i el seu múscul, als grans reptes educatius de país que ens envolten. 
• La immaduresa del sector, expressada també en boca d’aquestes empreses convidades. La impossibilitat de treballar amb dades i contexts reals, sovint, els dificulta la recerca, la millora i el testatge d’eines que podrien sumar a la lluita contra les causes compartides.  

Val a dir que el seminari va ser un espai de reflexió intens i que, probablement, ens va deixar als membres del grup de treball amb moltes qüestions encara per resoldre. Sintetitzant, un dels aprenentatges compartits entre tots els membres era que, segurament, calien més espais de recerca i pilotatge de solucions per a l’abordatge de la qüestió. Casualment, la trobada va tenir lloc pocs dies abans de la nova cimera de la UE on es va anunciar la imminent regulació de la IA a Europa, que promourà la publicació d’un document de marc regulador d’aquesta. En paral·lel, el govern espanyol també va anunciar la redacció d’una nova llei sobre intel·ligència artificial, que en reguli el seu ús, però sense limitar-ne la seva innovació. Amb anterioritat, a Catalunya, el Departament d’Educació, va anunciar l’impuls d’un pla de Recerca Educativa per fomentar la recerca en l’àmbit educatiu. Tots aquests anuncis i mesures ens permeten albirar l’esperança de saber que els prenedors de decisions ja intueixen els riscos de l’ús de l’IA amb dades provinents de col·lectius vulnerables com els infants, i d’aquí la seva regulació, però que, alhora, veuen necessària el suport a processos de recerca, de prova i de coneixement compartit, mirant d’activar iniciatives incipients en la cerca de resultats encoratjadors.