La pandèmia de la COVID-19, en paralitzar l’educació presencial, va generar una demanda inusitada de solucions tecnològiques que permetessin la continuïtat de l’aprenentatge. Aquesta situació va impulsar l’auge i comercialització de plataformes educatives digitals, donant lloc a la generació i recopilació massiva de dades educatives. Malgrat les expectatives que aquestes dades facilitarien la presa de decisions en l’àmbit públic, el que va emergir van ser tensions significatives en la intersecció de la tecnologia i l’educació. Aquests canvis van posar de manifest les fluctuacions en les estructures de poder ja existents, originant noves dinàmiques i desigualtats entre els qui creen i consumeixen la tecnologia.
En aquest context, resulta rellevant reflexionar sobre l’anomenada “educació algorítmica” i, en particular, sobre les capacitats que les organitzacions educatives necessiten per a jugar un rol protagonista en una era en què l’ús intensiu de dades és una condició clau. L’educació algorítmica és un fenomen caracteritzat pel creixent protagonisme de les tecnologies educatives basades en dades en tots els processos d’ensenyament i aprenentatge, així com en la governança educativa. Si bé aquest és un fenomen que ofereix diversos beneficis, l’educació algorítmica també planteja desafiaments o conseqüències no desitjades, com a noves bretxes; asimetries de poder; abusos de privacitat; creixent dependència tecnològica; falta de transparència o sistemes de caixa negra; mercantilització de l’educació; biaixos en els sistemes de dades, entre altres.
En un estudi recent els resultats del qual s’acaben de publicar en un altre espai, vam proposar dos interrogants per a comprendre aquestes transformacions tecno-socio-educatives derivades de l’educació algorítmica i les seves possibles conseqüències: quins reptes planteja l’educació algorítmica als sistemes educatius?, i quines capacitats institucionals es necessiten per a fer front a una educació més intensiva en dades?
Els resultats de l’estudi ens van permetre identificar que, per a transitar cap a una educació intensiva en dades, és necessari desenvolupar “noves” (o actualitzades) capacitats institucionals i humanes. Això aplica per a les diferents parts interessades en l’educació, per exemple, institucions multilaterals; ministeris d’educació; educació superior, però també en l’àmbit de les institucions de primària i secundària.
Encara que la integració de l’educació algorítmica en el sistema educatiu podria produir una sèrie de beneficis educatius, en l’estudi també identifiquem alguns reptes que val la pena analitzar. Aquests reptes es van analitzar sota el terme “educació algorítmica”, distingint entre els de primer i segon ordre. Mentre que els reptes de primer ordre estan relacionats amb les condicions bàsiques (accés a la infraestructura tecnològica o adquisició de capacitats digitals). Els reptes de segon ordre són aquells desafiaments que sorgeixen quan els sistemes educatius ja han adoptat a escala la tecnologia. Aquest últim conjunt de problemes desencadena la necessitat de comptar amb marcs jurídics/reglaments adequats i també amb les capacitats institucionals tècniques pertinents (equips experts fent ús de dades, la seva recopilació, tractament ètic, protecció, governança, etc.).
Estudis recents subratllen que la integració de sistemes d’ús intensiu de dades en l’educació exigeix la consolidació de capacitats tècniques dins de les institucions educatives. Aquest dèficit de competències avançades s’observa tant en el nord com en el sud global. Per tant, la creació de capacitats i coneixements per a secundar eficaçment la tecnologia en l’educació han de considerar-se una prioritat si els governs planegen continuar desplegant tecnologia educativa.
Les institucions i administracions educatives haurien de revisar les seves prioritats i marcs normatius. Així mateix, serà imprescindible fomentar una mentalitat més crítica que permeti als equips adoptar i al mateix temps ser cautelosos enfront dels efectes no desitjats de la tecnologia en l’educació.
Malgrat la creença generalitzada que les tecnologies, les plataformes i els algorismes avançats podrien revolucionar els sistemes educatius, és important contrarestar aquesta perspectiva amb una profunda comprensió que quan s’integra més tecnologia també és clau comptar amb “humans en el bucle”. En altres paraules, l’aspiració d’objectivitat i imparcialitat dels sistemes automatitzats de presa de decisions per a l’aprenentatge ha d’enriquir-se amb especialistes educatius que coneguin en profunditat aquests sistemes (i les seves limitacions), però que també comprenguin el context i les interaccions entre l’alumnat i el seu entorn.
Finalment, és important anar més enllà de les crítiques tradicionals de les visions neoluditas que suggereixen que els sistemes tecnològics més avançats poden perjudicar la qualitat de l’educació (o l’experiència d’aprenentatge). Al mateix temps, considerem important posar el focus en l’acció i a anar més enllà de les perspectives tecno-utòpiques i/o distòpiques. Els gestors i administradors han d’explorar com generar les condicions per a equipar a les institucions educatives no sols de les eines necessàries (i regles d’operació), sinó també de les capacitats humanes i la mentalitat necessària per a donar suport a l’evolució de l’educació. És esperable que els canvis més substantius més que tecnològics siguin de mentalitat.
