Soc una mestra inquieta i, des de fa uns anys, dedico la meva força en la formació, difusió i ensenyament-aprenentatge de tot el que fa referència al món digital. Ja en fa més de deu que formo part del grup de l’ICE de la UAB “Món Digital i educació” amb el que ens centrem en la temàtica del bon ús, conscient i crític de la xarxa, el que ara en diríem benestar digital. Actualment acabem de publicar l’eina de reflexió anomenada “I tu, ets digitalment responsable?” per a treballar amb infants i adolescents.
Des de fa menys, però amb igual d’entusiasme, m’he introduït a un altre vessant del món digital: la robòtica i programació. Aquesta és igual d’interessant i pedagògica com la del bon ús. Les dues “visions” es fusionen quan, dins l’aula, les tinc presents en el moment de programar qualsevol activitat sigui curta o llarga com una situació d’aprenentatge.
L’experiència a l’aula que ara explico va ser duta a terme el curs 20-21 i és la primera que vaig desenvolupar en relació amb la Intel·ligència Artificial (IA). Aquesta, està emmarcada dins d‘un projecte d’estudi de La Escuela de Pensamiento Computacional e Inteligencia Artificial (EPCIA) del Ministerio de Educación y Formación Profesional en col·laboració amb les conselleries educatives de comunitats i ciutats autònomes.
Vaig centrar el meu projecte en un tema que em preocupa molt: els biaixos a la xarxa. Volia que l’alumnat de 5è de primària fos conscient que qualsevol programa, motor de cerca o aplicació que fa servir una categorització introduïda per l’humà pot ser susceptible de tenir biaixos segons els coneixements, creences o inclinacions de la persona que ho programa.
Amb el nom “Comunicación no violenta” i amb un programa de machine learning pensat per a entorns educatius i els blocs de programació Scratch 3.0 havien de dissenyar i programar una màquina que ajudés a detectar vocabulari masclista, homòfob i racista. Més enllà de tot el treball realitzat, l’alumnat va entendre que la màquina per si sola no entenia ni sabia discernir paraules i que, només a partir de l’alimentació que n’havien fet ells, aquesta reaccionava. Així doncs, allò que un pensa o creu és el que acaba transmetent a la màquina. D’aquí en sorgeixen els biaixos.
Per definir els tres conceptes anteriorment mencionats es va dur a terme un projecte transversal en el qual s’involucraven les àrees d’educació en valors, les llengües catalana i castellana, educació visual i plàstica i la competència digital tant en la part de pensament computacional i programació com en la d’ús crític i responsable.
Es van generar activitats molt interessants al voltant de cada un dels termes passant per debats, obres de teatre, estudi d’artistes visuals del moment i creacions personals, implicació de les famílies, entre moltes d’altres.
Així, doncs, vull aprofitar d’aquesta publicació per encoratjar als docents a explorar i experimentar amb la intel·ligència artificial, i no només superficialment limitant-nos en les demostracions d’aplicacions generatives sinó aprofundint en la seva explicació i participant activament en la seva construcció. A més, podem aprofitar l’interès que genera la IA per integrar-la a través de diferents matèries i treballar altres aspectes més enllà de la programació. Cal educar en valors i respecte i aquest seria un exemple clar, ja que també pretén lluitar contra els discursos d’odi i promou una millor convivència.
